Blog /

Josep Palanca

 retrat.jpg

Josep és el nostre veí des de que ens instal·lar-em,  deu fer ja vora vint anys, al número tres del carrer Cabillers de la ciutat de València. Ell viu al carrer Avellanes, a quatre passes del nostre taller i ens el trobem molt sovint uns o altres mentre anem d’ací cap allà… Bon dia josep! Com anem? Quin fred que ens fa hui! Frases de cortesia, frases que es buiden se significat per omplir-se de comfort, com tantes altres coses lligades al teu entorn més pròxim i quotidià. Fa uns dies em vaig creuar amb Josep i esta vegada la salutació habitual segur que es va sentir una mica estranyada en veure que la conversa continuava: -Vaig estar al Museu de Titelles d’Albaida el cap de setmana passat. Què bonic està allò. Em va agradar molt. Va dir ell. Jo li vaig respondre: – Què et sembla com han quedat exposats els teus titelles? – Una mica amuntonats, però molt bé. Em va donar molta alegria veure-l´s allà tan ben col·locadets. Al museu es mostra una amplia i vistosa col·lecció de titelles creats pel senyor Palanca, col·lecció que ens va cedir amb tota la gentilesa del món. Rosa, de l’Entaulat, recorde que deia un dia referint-se a estos titelles: -Són l’obra d’un artista, de seguida es nota, només veure-l’s sents la impressió. A la gent li resulten inquietants, diuen que fan una mica de por.

 

gresca-al-palmar.jpg

 

També em va dir Josep l’honor que suposava per a ell que els seus titelles foren veïns de vitrina dels de Paco Sanz… I a partir d’ací, quant va nomenar Don Liborio, se li va il·luminar la mirada i va apareixer  el geni indescriptible d’este actor que sorgís espontàniament quant rememora els mil episodis de la historia del teatre valencià que a viscut en primera persona. Gesticulava, projectava la veu com si hi fora a dalt l’escenari i revivia tot allò que anava contant com si estiguera ocorreguent en eixe mateix moment. Em va reproduir els diàlegs d’algunes escenes de l’espectacle de Paco Sanz. Jo he vist algun fragment a la pel·licula que va restaurar la filmoteca valenciana, però la peli és muda, es va fer al 1919 i Sanz va morir en acabar la guerra civil i Palanca al 39 tindria com a molt 3 ó 4 anys. Com pot recordar els diàlegs a la perfecció amb la caracterització de la veu y tot? Màgia. Em vaig quedar impressionat. També em va contar alguna cosa més del teatre de varietats i de la gran qualitat dels artistes que hi participaven en ell. Un, em deia, composava un estrús a l’escenari amb tanta traça que no veies la persona enlloc i t’arribaves a creure que el que hi havia a l’escenari era  un animal de veritat; una xica que feia de nina autómata, un altre que feia transformisme amb una gràcia i una delicadesa que ja s’ha perdut…

Josep Palanca és la nostra historia i la nostra memòria, la vertadera, la que conta. Ha sentit sempre una gran passió pel teatre i este entusiasme el té tan arrelat que sorgís a la mínima evocació. El darrer encontre amb ell va ser un moment màgic i inesperat amb el que vaig estar pensant després, em vaig sentir molt orgullós de ser veí d’una persona tan il·lustre i admirable i m’agradaria molt, quant arribe a la seua edat, ser capaç de posar l’emoció i el sentiment que ell posa en parlar d’este ofici nostre.

palanca-017.jpg

_ 1 comentario

  • Aassociació cultural la brúixola dice:

    Que bon actor és Josep Palanca, molt versátil. Igual interpreta dramaturgia que teatre cómic, sainet i la faceta de cantant melódic , aixó ja fa uns anyets. La darrera vegada el vaig veure a la sala Escalante en teatre infantil. Molts anys ENHORABONA

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Trece − Ocho =