Un altra cosa que se’m havia quedat pendent es la Gala de presentació de la temporada de les companyies valencianes, no es que vulga jo dir alguna cosa sobre cada esdeveniment suposadament senyalat pel que respecta a la teatralitat valenciana i rodalies, però en aquest cas si que se’m havia quedat una especie d’inquietud que només un post podia aquietar. El fet d’haver produït i realitzat els Bambalinos la Gala de l’any passat ja fa que a aquesta li hagem prestat una atenció especial. Jo, he de confessar, que no m’he pogut sostraure a la comparança i pot ser per això, a més de certs (mes aïnes falsos) prejudicis sobre la manera de treballar de Hadi Kurich, em van deixar els primer deu minuts descolocat. Després, quant ja em vaig alliberar de la càrrega que portava de casa, vaig participar de la proposta escènica amb tranquil·litat i vaig rebre la aposta estètica i de continguts amb el talant d’un espectador amb la curiositat renovada pel començament del nou curs teatral. Tot i que enguany s’ha fet just el contrari del que nosaltres pretenguerem l’any passat, al darrere del que passava a l’escenari es veia honestedat i tot resultava consequent i professional , així que en aquest sentit res a dir. La tristor em va entrar després mentre sopava a un bar del Carme amb Lorena i el Xurri (Sergio), pensava amb el que s’havia intentat promoure com l’oferta valenciana per a enguany… Es veia molt clar una aposta d’empresa privada i per tant comercial i conservadora, tot entreverat amb productes (o espectacles) amb aquell detestable sentit de la supervivencia que tot ho fa convencional, previsible i una mica covard. On eren els espectacles ambiciosos, inconformistes o arriscats? Crec que açò ho vaig pensar l’endemà perquè mentre parlava amb Lorena dels assatjos amb Eva Zapico davant una canya només podía pensar que vaig fer un poc prou el ridicul mentre esperava que obriren les portes del Talía besant a tot déu amb una espècie d’alegria injustificada que quasi ningú corresponia. Ja veus! A més, em vaig riure més que mai amb les parides de Xavi Castillo… No m’entenc hostiaputa!
