Sé que el meu organisme és complexe. Ho és tant que no entenc la majoria dels seus processos. Dec tenir radars, antenes y decodificadors microscòpics instal·lats als meus cabells, la meua retina, l’oida interna o fins i tot al prepuci. Jo no veig aquestes eines però note quant s’activen. Quotidianament hi son treballant en funció automàtica. De vegades em pare a contemplar alguna imatge, processar un pensament o analitzar una emoció i amb les revolucions estabilitzades en ralentí no veig més enllà del que cabria esperar veure. Arribat aquest punt, si aspire a trascendir la primera impressió, em concentre, desconnecte totes les funcions accesories, augmente al màxim les revolucions i focalitze tota la meua energia comprenedora o integradora en la imatge o el pensament objecte de la meua atenció artística… aleshores, de vegades, experimente una espècie… (De subtil rebel·lació, epifania d’anar per casa. No sé com dir-ho… Il·uminació d’aquelles que et venen quant estàs sentat al vàter o conduint per l’autopista) … que em proporciona una perspectiva que se m’antoixa, unes vegades, una mica visionaria , i d’altres, senzillament, sent que comprenc, en el sentit pur i elemental de la paraula , allò que observe. Si, és una palla mental, l’orgasme o l’ejaculació que li correspon és aquesta foto que acompanya el comentari-disbarat. Sé, gràcies a aquesta operació que he intentat explicar adés, que aquesta imatge proposa una visió suggeridora i representativa del nostre moment. Tot plegat pot ser sone una mica pretenciós. Ho sent si és així. Buscant, buscant, de vegades et desorientes. Aquests dies dic i escric moltes ximpleries. Et poses cerca que te cercaràs i …
La imagen es muy guapa, a mi me mola. Algunas veces pienso y otras veces…lolailo lailolailo lailolerooooooo…el caso es comerse la perola, parece que hemos nacido pa eso, pa comernos la perola…sin parar , sin descanso, no vaya a ser que un día no nos la encontremos, la perola, y vaya usted a saber que coño hacemos después de cenar o en las noches de insomnio…ayyyyy que tiempos aquellos en los que uno veía películas de superhéroes y salía del cine con pose cachas imaginándose que era superman o el que sea…joder, que tiempos, que gran aventura la de la infancia, no tener sentido crítico y todo eso, joder, ahora salgo del cine y no me imagino que soy Indianajones…es que las cosas cambian ostia y uno nunca sabe que es lo que pierde hasta que se le cae y se nota más pesado…coño coño coño…cuanta ignominiosa realidad discordante le habran injertado a uno en el medio de los sesos, justo enmedio, bien apretá pa que le de tiempo a ir hacia todos lados, como la nada, como el olvido, como la ilusión, coño, que estoy harto de estar harto y no me aguanto los cojones de taaaaanto que me pesan…guai guai, es que no sé lo que quería decir y cuando me pasa mesale to de pronto, he dicho.