Bagul

“Ser i no ser…” Heus ací la gran troballa

Retratar-se, deia, de la millor manera que cadascú sap o pot: “Som i no som…”, amb un perfecte i paradoxal joc de dobles que, parlant de titelles, de Bambalina i d’aquests textos, no podem ni volem deixar de costat. I això perquè allò que més se m’ha quedat al cap després de llegir aquestes pàgines són les següents paraules del segon text: “Afortunadament per a mi he descobert el plaer i la riquesa de la pura contradicció. Estime i odie els titelles perquè són importants per a mi i donen sentit a la meua vida”. I hi han romàs —i disculpen totes les meues gosadies— perquè aquestes paraules semblen apuntar directament al moll de l’os de Bambalina, ja que segurament d’un estat de contradicció, o si es vol, de debat, de conflicte, d’oposició, de no resignació o d’insatisfacció, és d’on pot sorgir la creativitat i una constant necessitat d’investigar, de transformar, de repensar-se.

Sense aquest estat descrit per Jaume Policarpo, imagine que compartit i assumit pel seu germà Josep, la companyia no hauria solcat per terrenys diversos, sovint arriscats, i, fins i tot, no sempre acabats de conquerir. Potser Bambalina seguiria sent i fent més o menys el que era i feia fa vint o deu anys, quan ja feia coses ben fetes, i no s’haguera embarcat en aventures vàries de la mà de titelles i d’actors; d’infants i d’adults i de tots plegats; de directors, d’autors, de músics o de ballarins; de creadors, de públics i de llenguatges diversos, entrelligats, barrejats, posats cul per amunt i cap per avall.

Sense aquesta contradicció i, el que és més important, sense l’assumpció de la contradicció —si de cas exposada a manera de striptease, un tant impúdic, com correspon a l’ego de l’artista—, Bambalina no hauria pogut viatjar, des d’Albaida, per tot el món (o quasi) i no hauria pogut, fins i tot, continuar repensant-se durant 25 anys, en un exercici reiterat de transvestisme que els ha dut a acabar sent simplement Bambalina. La qual cosa, n’estic ben convençut, no podia haver estat d’una altra manera, ja que han sabut —com una gran lliçó— envoltar-se de molts i engrescadors companys de viatge; en ocasions visitants puntuals, d’altres, acompanyants esdevinguts ja altres germans de trajecte.

El viatge, la singladura, el trajecte no haurà estat fàcil, com ben bé i amb humor salvífic se’ns explica al primer text, com no ho ha estat ni ho està per a molta de la gent que desitja i pretén viure i créixer sent artista. Ningú no ha dit que res siga ni haja de ser fàcil. El que ha de ser, segurament, és sotragador, desconegut, motivador, ambigu o, com a mínim, de dues cares; ha de ser, sobretot, intens i enriquidor. I aquestes característiques —així m’ho han trasmés— les veig en aquests escrits. I, per això, les paraules de Jaume em fan entenedora la història de la companyia, els seus espectacles, la seua energia i la voluntat de fer passes endavant, de no parar, de continuar.”

Ramon X. Rosselló