Bagul

n l’any 1981, a la ciutat d’Albaida (València), un grup de joves amb ganes de contar coses (Vicent Vila, Ester Segrelles, Lali Vicent i Jaume i Josep Policarpo) van començar a reunir-se a les golfes de la casa d’un d’ells, i van decidir contar-ho a través del teatre de titelles. Així va nàixer Bambalina, el 5 d’octubre d’aquell mateix any estrenaven dues peces curte, El petit príncep i El gegant egoista, des d’aquell moment han estrenat més de 25 espectacles i han recorregut més de 30 països.

El treball de Bambalina té diverses línies. Una d’elles, i possiblement la més important, és trencar el concepte de teatre infantil quan es parla de teatre de titelles. Com diu Jaume Policarpo: “el titella ens ajuda a recuperar la màgia quotidiana de les coses que desapareixen quan deixem de ser xiquets”. Per això, la càrrega d’experimentació i d’investigació en els seus espectacles és fonamental, així com la integració de les altres arts, com la música, la dansa o les arts plàstiques.

Concients com som de les dificultats que té fer una exposició sobre un art on la paraula, el moviment, la música o la llum són fonamentals, hem volgut destacar dos aspectes: un, l’aspecte plàstic del teatre de titelles, i dos, la part “projectual”; és a dir, els processos que acaben definint un espectacle i una manera de narrar. Així, els protagonistes d’aquesta història són els titelles, eixos éssers innanimats, de fusta, de paper, cartó, làtex o poliespà que mitjançant la paraula i el moviment de l’actor-manipulador, que actua com a xaman, es converteixen en vehicles dramàtics de comunicació i en narradors d’històries.

Pel seu compromís amb el teatre de titelles, per la seua trajectòria com grup professional estable i per la seua dimensió internacional, per a parlar dels últims 25 anys de titelles a València cal parlar de Bambalina, i al revés, parlar de Bambalina és parlar dels últims 25 anys de titelles a València.

Paco Bascuñán