El cel dins una estança

Un espectacle amb textos de Jaume Policarpo, Xavier Puchades i Paco Zarzoso

[ ] Veritat / [ ] Fals

Quan penses en el que has viscut, t’inventes un àmbit imaginari on pugues recrear les teues evocacions. Este espai (com l’escena) inclou un món reconstruït que té nexes d’unió amb l’experiència verdadera que va succeir en un temps passat, encara que també, perquè es tracta d’una vivència recuperada amb la memòria i animada de nou en la nostra imaginació, adquirix inevitablement matisos afegits. Records acolorits.

Quan pensem en allò que ens ha passat, la nostra vida se separa de la realitat; podríem dir que florix. Este acte que fem quotidianament, sense a penes percebre’l, té alguna cosa de creació pura. Tots reconstruïm amb la nostra memòria experiències en què conviuen en perfecta harmonia l’àmbit real i l’imaginari, a manera de solució perfecta dotada d’una coherència que l’artista més genial ja voldria per a la seua obra.

Indagar en estos processos ens resulta emocionant: la vida es desplega quan la recordem (la refem) a fi de pensar-la, contar-la, escriure-la, representar-la.

Hem volgut que l’escenari siga el lloc on convergix allò que va passar, allò que pensem que va passar, allò que somiem que va passar, allò que hauríem desitjat que passara i allò que no hauria d’haver passat… I per a fer-ho hem delimitat les nostres cavil·lacions en el territori dels sentiments… i ací, ja se sap, és impossible encertar-la a veritat o fals.

El cel dins una estança intenta transportar-nos a eixos mons extraterrenals que transitem amb autèntic deliri quan som víctimes afortunades de l’AMOR. Qui pense que això de l’amor és una paraula ja arnada que a dures penes aconseguix sonar bé en les cançons romàntiques, li queda l’alternativa dels estrògens i la testosterona… Tot i que, amb paraules tan malsonants, l’opció pareix clara.