Així va batejar el nostre sempre ocurrent Josep Zapater la gira que férem la primera setmana d’agost. De Benicarló eixírem cap a França, al Festival Mimos de Périgueux, del qual ens havia parlat Abel Guarinos, coneixia la seua directora i havia estat allà un parell de voltes.
L’experiència va resultar ben gratificant. Després de l’habitual pallissa de furgoneta allà ens reberen amb els braços oberts, sopar a la plaça de la ville i bouteille de vi de regal. A l’endemà vam comprovar que el festival funcionava a la perfecció i és que 29 edicions en són moltes! Hi havia un programa ambiciós amb companyies procedents de Grècia, Itàlia, França, Suïssa, Ucraïna, Polònia i Taiwan. Els formats i els llenguatges també eren diversos, tot i que predominava el teatre visual, del gest i del moviment.
Abans de la funció vam participar en un encontre amb la premsa on una periodista de France 2 anava cedint-nos la paraula. La veritat és que vaig suar la gota grossa intentant articular un discurs mínimament intel·ligible en francés, però crec que a la fi em vaig fer entendre. El dia següent vam participar en una trobada més gratificant, el protagonista era el públic i ens va rebre amb un càlid aplaudiment. La veritat és que no va fer falta parlar molt més perquè l’espectacle els havia emocionat. Altres espectacle suscitaren més debat i sorprenia veure aquell públic parlant amb total desimboltura dels llenguatges escènics actuals, el concepte del moviment en la dansa contemporània o el tractament de l’abstracció en escena. El diàleg amb el públic sempre és gratificant i alliçonador, ja vaig tindre eixa mateixa sensació al Festival VEO el febrer passat.
Les dues funcions van estar de gom a gom i el públic ens felicitava espontàniament al carrer. Veient aquelles mostres de gratitud vaig recordar les nombroses gires que vam fer a França als anys 90 amb Quijote i Ulisses, i és que els francesos sempre ens han tractat amb molta deferència. Comme chez nous ens hem sentit. Merci, France!
Els més aficionats a les nocturnitats ho van passar pitjor, poc ambientillo i horaris impossibles per a la mentalitat mediterrània…
