Bagul

Expressar idees i emocions. Això volíem al principi. Després, quan vam acabar l’espectacle va ser molt més fácil resumir amb una frase amb quina idea havíem organitzat tot allò. Molt de treball, molta ansietat, les paraules, les discussions, el riure, les confidències, les inseguretats, les carícies, els nervis, l’eufòria, les llàgrimes, les cançons… I al final, una cosa viva i independent feta amb tot això. Autònoma. Un ésser. Una creació, amb els seu cicle vital. Ciutats. Gent amb nom propi com Dolores, com Rubén, com Irene… Kilòmetres de via… Ara ens queda el seu rastre en la memòria. No ens va semblar convenient intentar repetir allò inefable. Refer una cosa tan bella i imperfecta. L’experiència pura del teatre. Allò que somiavem al principi que hauria de ser açò. No, no sembla una bona idea visitar el passat, ni tan sols deu ser possible. Què fer llavors?

Li donem moltes voltes i ens maregem. Finalment se’ns ocorre una cosa: possibilitar que altres que no van estar dins en aquell moment puguen participar d’aquella experiència que guardem al cor. I això fem, telefonem a tots els nostres amics perquè ballen, canten, juguen, senten i criden Pasionaria amb nosaltres, en l’escenari de l’Altre Espai. Açò sona a PRESENT, no?, com sempre hauria de sonar la paraula TEATRE.