La il·lusió que inspira un projecte fabulós.
Jaume Policarpo

La primera pregunta que et fas és inevitable: què puc aportar jo a esta obra, cim de la literatura dramàtica occidental, si em propose muntarla per a un públic d’ara?

I darrere de la primera ve la segona: de veritat t’interessa la peripècia d’un príncep assetjat per les intrigues i la vilesa d’un poder que s’expressa així... de manera una mica massa retòrica, una mica massa rància, una mica massa viril?

I no n’hi ha dues sense tres: no hauries d’elegir una altra obra que t’allunyara del perill de resultar tan poc original o massa ambiciós o inconscient?

L’experiència em diu que per començar no cal escoltar la veu interior, eixa que et punxa i t’increpa, només cal deixar-se portar per la il·lusió que inspira el desig en un projecte que somies fabulós. I això faré.

Les respostes al dimoniet que em murmura a l’oïda probablement acaben en boca d’algun periodista una vegada estrenada l’obra. En eixe moment segur que conteste amb tota la desimboltura que ara em costa tant trobar. L’instint, per sort, no és gens intel·lectual.