Esta nit passada ha fet tanta calor a València que el dormir se’m ha trastocat en una espècie d’estat oníric en el que la consciencia sobre si estava dormint o despert ha desaparegut. He somiat en vespes que a la fi no m’han picat. Les vespes, per a mi, són l’ insecte dels estius de l’ infantesa. També m’he vist en un lloc estrany similar als que anem a parar després d’una funció de les llunyanes, hi era amb el meu germà fugint d’alguna cosa. El cas és que he estat de viatge com ho estem quant anem de gira… Ara hauria d’estar preocupat perquè açò és símptoma de que no he fet la pertinent desconnexió laboral. Por ser es deu a que el dilluns vaig quedar amb Juanfran i Cristina per a dinar i parlarem principalment de teatre i teatrers i del efecte terapèutic que jo li atribuixc al xafardeig deshinibit encara que mesurat sobre els companys, entre altres mil coses. La bona questió és que em fa una mica de mala consciència no sentir la necessitat imperiosa de desconnectar del treball. Parlar de teatre amb els amics un dia tòrrid d’agost em va fer sentir d’allò més bé. Somiar en un pseudobolo em diu que el meu subconscient té les mateixes manies amb fred que amb calor… La nit passada, abans d’eixir el sol el vent ha canviat a llevant, l’ambient s’ha refrescat com si Sant Pere haguera connectat l’aire condicionat i ja m’he dormit del tot fins les nou, que m’he despertat amb la mania de que hi tenia que penjar una foto de grup que ens férem de la Cenerentola a Torrent. Desfases de l’estiu, què li anem a fer!
Comments are closed.