Dissabte al matí Gemma Miralles ens va enviar als amics el següent sms: Hola amics i amigues! Ahir, per fí, va nèixer Manel a les 19’45. És grandot com son pare.Us aniré trucant a tots! Ja el veureu: és una perla! Besets.
Ximo m’havía dit feia un parell de dies que encara que el xiquet es ressistia a eixir del cau pareixia que el part era imminent. Tot se m’havia oblidat fins que vaig rebre el missatge a les 8’22h. I la veritat, no se’m ocorre cap manera millor de començar el dia. Vaig mirar per la finestra de la meua habitació, vaig veure que lluïa el sol de desembre i vaig agafar el bon oratge com el millor auguri per a una vida tan incipient.
Em va vindre al cap el dia que estrenàrem Cyrano de Bergerac a l’Auditòri de Quart de Poblet. En acabar la funció eixirem al hall del teatre, entre tots els amics que esperaven hi era la família sencera de Gemma (directora del muntatge), que havien vingut des d’Alcoi per acompanyar la filla, germana i cunyada en un dia tan especial. Tot semblava una nit d’estrena normal fins que me’n vaig adonar que tots i cadascun dels membres de la família de Gemma tenien un comportament estrany: de tant en tant i sense justificació aparent, se separaven del grup on estaven xarrant amb altres i es quedaven apartats i sols uns minuts donant l’esquena a tothom com si foren víctimes d’un incontenible atac de vergonya. Vaig preguntar a uns i als altres i ningú no va saber donar-me una explicació coherent fins que vaig poder fer-li directament la pregunta a Gemma:
“Escolta, què els passa als teus pares, a Joanfran i a la teua germana que cada dos per tres desapareixen per posar-se a resar cara la paret? I Gemma em va contestar: “Es que a casa som molt sentimentals!” Es va entrebancar, va fer dos singlots, un sospir i va esclatar a plorar com una Magdalena anant-se’n a pressa al racó més pròxim a “resar” com ho feien tots els Miralles-Esteve allí presents. Rememorant esta escena no vaig ser capaç d’imaginar-me el que ocorreria a l’habitació de l’hospital de Sagunt on Manelet va vindre al món.
La més sincera i plorona enhorabona de tots els Bambalinos!
Comments are closed.