Blog

Sembla que hi ha una regla no escrita al pati valencià del teatre i adjacents que diu que qui dirigeix la Gala de Presentació de la Temporada de les Companyies ha de dirigir també la Gala de Cloenda del, cada any més exitós, Festival de Cinema de Picassent. Enguany, gràcies a les subtils maniobres seductores de Vicent Tronchoni, he sigut jo mateix l’agraciat. Mira que açò de les Gales, a priori, no em movia el cos de cap de les maneres, però ja se sap que els prejudicis solen induir a error la majoria de les vegades. Tant l’una com l’altra  han estat experiències força gratificants en el sentit humà i en l’artístic.

A Picassent he tingut l’oportunitat de treballar amb Gretel Stuyck que ha estat la responsable de conduir el públic per les imprevisibles sendes d’un guió escènic que pretenia desconcertar, emocionar i sorprendre com ho fan les pel·lícules bones. Tot el món a Picassent, des de l’alcaldessa Conxa García, al regidor Artur Hernández, passant pel director Francesc Felipe, fins arribar a tots i cadascun dels assistents a la Gala, entre els que m’incloc, caiguérem embadocats en la xarxa que poc a poc, al llarg de la nit, va anar teixint esta bellesa valenciana. La laboriositat i el rigor professional d’esta versátil actriu la converteixen en una aposta infalible per a qualsevol director d’escena que busque interprets compromesos i amb un sentit del teatre absolutament contemporani.
A la gala hi va haver alguns moments especialment emotius, pel que a nosaltres ens pertocava (l’equip  teatral). Vull destacar l’actuació de la Cantaora María Sandoval que va interpretar les cançons Serra de Mariola i Desde Mallorca a l’Alguer  en flamenc i amb accent de Concentaina. Escoltar d’esta manera tan sentida i autèntica cançons que portes tan arrelades al cor produeix emocions difícils d’explicar amb paraules. Després, amb la musica, ballava Rosa Belén Ardíd, que desde fa un temps ha adquirit una maduresa i una desivoltura a l’escenari insolites per este secà dancístic anomenat ”Ca Inma la del Ballet Nacional Valencià”. Rosa va remoure l’aire de l’escenari dibuxant-se a ella mateixa una i una altra vegada mentre sentia eixa música de la que brollaven coses d’allà dins sense temps i sense nom.
Hi havia previst un homenatge a Rosa Maria Sardà que culminava  la Gala i on se li entregava un premi de reconeixement a la seua trajectòria cinematogràfica dins una secció que repassava el paper de les dones en el món audiovisual en la nostra llengua. Finalment, la camaleònica actriu no va fer acte de presència i va excusar la seua assistència, com se sol dir. Nosaltres ens quedàrem amb esta presentació “compuesta y sin novio”:
“Gretel.- Els homes solen dir de nosaltres, les dones, que som imprevisibles, que semblem estar sotmeses als designis d’algun Déu incomprensible. I mentre ho diuen, no se n’adonen que si hi ha alguna divinitat que tinga ascendència sobre les dones, hauria de ser forçosament una dona. Pero ja sabeu que en esta cultura nostra, que el paper principal estiga en mans d’una dona sembla inconcebible, per als homes, és clar. Jo m’he estat esforçant per concretar la imatge d’esta imaginària deessa de les dones… Hauria de personificar la llibertat, la capacitat de treball i superació, el compromís cívic i ideològic, la generositat, la proximitat i el més important de tot: eixa màgica vulnerabilitat que només és patrimoni de les grans actrius. LA DIVINA ROSA MARIA SARDÀ!”

Han estat uns dies intensos que han culminat en una experiència compartida que a tots ens ha resultat gratificant i enriquidora.

Este final m’ha quedat una mica coent però, què voleu què hi fem! Sempre tenim  la faceta coenta per ací o per allà amagada esperant el moment just en què baixes la guardia per manifestar-se i posar-te en evidència!

No he dit res de les paelles escenogràfiques ni del recolzament moral, tècnic, lumínic, caterinístic, espiritual i, fins i tot, alcohòlic que ens va oferir en tot moment la personalitat més sandunguera de tot Picassent cultural: Chachirri.