Blog

Entrar a La Escalante per baix les arcades del desllunat interior és per a mi una experiència molt semblant a entrar a La Vall d’Albaida creuant el túnel de L’Olleria. És caure al cau del conill d’Alicia. –S’em fa tard, ja són quasi les cinc. És com perdres dins un estrany aparell del temps amb la maquinaria avariada. És entrar en els dominis polsosos del record. El passat mig esborrat convivint i entreverant-se amb un present igualment borrós. La caixa escènica, Ramonet i companyia, els xiquets per centenes, els olors, les muntanyes de coses oblidades, els laberints ocults… Vaig poc, molt poc, s’em cau al damunt.

Però hi era Josep Zapater a dalt de l’escenari i Gemma Miralles davall, dirigint un muntatge per a la companyia Anem Anant. La gent que estimes et porta de la mà on ells volen. Es tractava d’un muntatge fet a mida de la Escalante; un elenc nombrós, majoritàriament jove, defensant una proposta prou convencional que partix de la teatralització dels ben coneguts contes infantils dels germans Grim. Una posada en escena àgil i eficaç basada principalment en els recursos expressius dels actors. L’estètica general que podem apreciar tendeix a il·lustrar, explicar i decorar per tal de fer-ho tot suposadament bonic, amable i comprensible seguint la tradició dels espectacles adreçats als infants.

En acabar, m’imaginava l’espectacle sense l’escenografia, sense el vestuari, i també sense la resta d’artificis emprats i pensava que m’avera agradat prou més, senzillament perquè s’havera excitat molt més la meua imaginació. Peró una cosa son les qüestions estètiques i altra la intel·ligència teatral de la directora posada al servei d’un encàrrec segurament amb molts condicionants previs. Gemma ha demostrat una vegada més que és una vertadera professional capaç d’extraure espurnes dels minerals més toscos. No es que haja transformat l’obra en un diamant però si que ha estat capaç de convertir-la en una vistosa bijuteria que la Escalante lluirà amb desimboltura i convicció allà on faça falta.

Josep Zp. fa una mica el mateix que Gemma des de la seua posició d’actor i es que el talent sempre aguaita per ací o per allà, no cal més que tenir-lo. Inenarrable el carisma i la força expressiva de la germanastra de la Ventafocs. I tot per 20 euros per funció. Em resulta del tot increible que una companyia professional i un teatre públic com la Escalante estiguen pagant esta indigna misèria als actors que cada dia es deixen la pell davant 500 xiquets. I ningú diu res. On vivim?

Com vaig fer alguna foto l’acomodadora es va encarar amb mi amb un to de veu realment sec i estricte acusant-me d’utilitzar el flash (cosa que no vaig fer). –Parece mentira, los niños aún… Pero tú!!!! Em sembla que la petita humiliació no ha valgut la pena, les fotos no són res de l’altre món.

M’acaba de fer una visita al taller l’Eduard d’Anem Anant i ha estat parlant-me amb preocupació del rebumbori que a causat este post en les rodalies de la companyia. Entre altres coses m’ha dit que la xifra que jo done per bona (20 euros per funció) no és la que han cobrat els actors. Sembla ser que han rebut més diners tot i que no m’ha vullgut dir la quantitat real. Es veu que Josep Zapater no divideix massa bé de cap… no ho sé. Si la quantitat no es correspon amb la real és clar que el que dic dalt queda invalidat. També he de dir que no és a mi a qui li correspon fer de paladí del gremi dels actors ja que tots ells saben defensar-se molt bé solets. El que em va alterar al seu moment, com podeu comprendre, és que a un teatre públic es treballara en condicions tan dolentes. Si no és així, ho sent molt. És evident que la repercussió de les coses que escric ací és més amplia del que jo em pense. Faig en veu alta esta reflexió a l’hora que pense que tot ho va originar un comentari de cafeteria i pot ser hauria d’haver contrastat millor la informació… Però es que açò no és El País, ni vull que siga, així es que si fique la pota feu-me-ho veure als comentaris, per favor, que per això estàn.