Ahir, dissabte 31 d’octubre havia quedat amb el meu germà per anar a la plaça de Sant Agustí a la manifestació contra la corrupció dels nostres governants. Al portar molts dies fora hi anava una mica desubicat. No sabia ben bé si en seriem vint o vint-mil. En arribar en vaig sorprendre, no sols amb la gran quantitat de gent, també amb l’ambient general que immediatament se sentia; ambient estranyament seré, a tot el món se’l veia resolt i decidit, amb eixa tranquilitat del que sap que està fent l’única cosa que pot fer: MANIFESTAR-SE. Pot ser no aprofite per a res i Camps, la Rita, Fabra, Costa i els seus secuaços continuaran instrumentalitzant i pervertint un ofici noble i generós en benefici propi, continuaran guanyant eleccions i continuaran volen fen-nos creure que son les víctimes d’un poder maligne que els injuria només per a desbancar-los i ocupar els seus llocs i rebre els regals que ells, d’una manera tan agraïda i honesta, reben.
De vegades exprese ací la decepció o el desànim que em produeix la mancança d’iniciatives per part del col·lectiu professional del teatre valencià per a contrarrestar esta situació tan degradada -en un sentit polític, social i humanistic- que vivim a València. Però ahir vaig sentir de veritat, físicament, que tots hi erem caminant de la plaça Sant Agustí a la Plaça de la Verge envoltats per quinze mil perssones més, directors, actors, productors, escenografs… I em vaig sentir molt orgullós de pertanyer a un grup de persones crítiques i actives que responen inmediatament a una cridada per a expresar una idea molt simple i a l’hora fonamental: no podem donar l’honestedat i l’honradesa per perdudes.
Els comentaris estan tancats.