Este any, Bambalina compleix quaranta anys de productiva trajectòria teatral. Fa quaranta anys, jo ni tan sols era un projecte. Crec que els vaig descobrir al 2010 al TAMA, amb titelles, palmitos i acordió; fent “Carmen”. Recorde eixir del teatre i no saber ben bé el que havia acabat de veure. No eren titelles a l’ús, era estrany. Aqueixa conjunció d’intèrprets controlant a la perfecció, titelles, música, palmitos i moviment em va desbaratar la meua idea del teatre. Aquell estiu vaig anar amb la família a Nova York. Jo era un adolescent prou imbècil (ara ho sóc totalment), i potser no va ser el millor moment per gaudir com toca d’un viatge així. Però els titelles es van tornar a creuar al meu camí. “Avenue Q” va aconseguir tornar a ventar-me una galtada molt pareguda a la que vaig rebre al TAMA.
Jo volia fer teatre. Temps després vaig flipar amb “La Celestina”. Què era això? Com ho feien? Pau i Àgueda funcionaven com un rellotge suïs!
I ara recorde el moment que Jaume em va telefonar per a dir que m’havien agafat al “Faust”.
Vaig tindre la sort de treballar amb un equip magnífic, aprendre cada dia dels companys. Conèixer a Jaume, i el seu món interior. El dia que vam llegir per primera volta el text, va portar una maqueta de l’escenografia. Era un xiquet jugant amb el seu joguet, movent fils, il·luminant tot allò amb una llanterneta que subjectava amb la boca. Jaume estima el seu treball. Estima crear, i ho gaudeix sense limitacions.
També vaig conèixer a Marisol. Amb el seu telèfon penjant al coll, i les seues coques a la llanda. Sempre atenta i propera.
I per fi, amb el “Hamlet”, vaig entrar per primera volta al local de Bambalina. Els seus premis a la tauleta, cartells d’espectacles, els ordinadors, llibres… A l’escriptori, seguda, amb un somriure, Ruth, que em pregunta si necessite alguna cosa. Travessant la porta, el taller. Màgia. Tot ordenat dins d’un desordre aparent. Un arbre que es mou, ferros, caixes, teles, maletes amb titelles, i la taula de ferraments, amb suros, cúters, i alguna extremitat en reparació.
Bambalina és una sensació de llar. És una família que acull. La família amb qui vols sopar el Nadal, o celebrar els aniversaris. I jo crec que el seu secret és eixe. Una família que estima el teatre, i que treballa a una perquè tot arribe on ha d’arribar. I és que jo crec que el teatre, perquè funcione, ha d’estar envoltat d’estima, respecte i confiança. I a Bambalina d’això en sobra. Una companyia de teatre que sobreviu amb força acrobàtica a les calamitats del temps i l’espai i ho fa d’una manera tant prestidigitadora que es mereix perviure fins a l’eternitat.
Gràcies per tot, família! quaranta anys, i els que vindran!!!
Jorge Valle
