Des de fa un parell de setmanes tinc la sensació de que està progressant una connexió de les consciencies teatrals crítiques de l’escenari valencià. Escenari que s’ha tornat tan acomodatici i auto complaent els darrers temps que s’assembla més a una associació de petit comerç que no pas a un col·lectiu d’artistes. El problema ja no és que vivim estancats reproduint fórmules absolutament caducades i desconnectades dels principals centres de creació afins a la nostra cultura; ja hem arribat a l´extrem de la involució… De vegades tinc la angoixant sensació d’estar vivint a la València teatral de fa vint anys. I si en aquella època ja tenia la certesa de que els que ideaven i donaven impuls a tot el que se estava fent no tenien res a veure en mi, ara mateix, la impressió que tinc és d’estar vivint rodejat de zombies que per a sobreviure s’alimenten de la nostra falta de sentit pràctic, de la nostra peresa per a reivindicar per enésima vegada un teatre de compromís, de la inseguretat inherent al nostre ofici, de les ganes incontinents de que s’alce el teló siga com siga, de l’angoixa i les caboires que no aconseguim deixar-nos a la sala de assatjos i que ens trastoquen els somnis, dels dubtes sobre allò tan inqualificable que ens em inventat, dels deutes que hem de pagar, del què diran, del què no diran, del què escriuran… Nosaltres volem canviar el món mentre els zombies tan sols volen sobreviure. És una putada que a cada peli els zombies s’eliminen d’una manera distinta. Haurem d’esbrinar com assassinar els que venen a per nosaltres en esta peli de sèrie B del Teatre Valencià.
És genial que Jorge Picó deixe per ací les seues opinions. Ja veus Jorge que no ets l’únic flipat amb tot el que ens està passant per Calatravalandia. David també s’ha posat encertada i obertament crític … Em sembla que si açò continua haurem d’anar pensant en fer alguna cosa.
Els comentaris estan tancats.