Lennon

Tres personatges atrapats per la interpretació: una cantant de jazz, el seu fill marionetista i una stripper que entrarà en les seues vides. Imprevisibles perquè són humans, sensibles perquè ens obrin els seus camins més secrets, complets perquè es consideren irremeiablement inacabats. Viuen amb el pes del passat o de la culpa, es barallen entre la rivalitat i l’adoració que inspiren els pares, necessiten respostes. Una preciosa música en directe els acompanya i ens obri els porus de la pell perquè les emocions penetren més ràpid.

El nostre espectacle es podria anomenar Stephen Hawking o Lance Armstrong en lloc de Lennon. Qualsevol persona amb un handicap ineludible li hauria pogut prestar el seu nom al gos del nostre marionetista David. I és que la natura sempre acaba per fer-nos lletjos, invàlids, maldestres…o pitjor encara, d’una puntada de peu ens llança al buit de la manera més perversa, tal com li va passar al mateix Lennon.

La nostra obra tracta aquesta gent, que bé poguérem ser tots. Si quan la vida se’t posa en contra eres capaç de transformar el neguit inicial en ràbia positiva, en força creadora, etresun dels nostres, eres un dels que s’encabiten a alterar l’ordre de les coses, sempre tan injust i imperfecte , sempre solapat sota les promeses de felicitat dels mercaders moderns. A l’altre extrem trobem els rancuniosos que sempre acusen els altres, i fins i tot el mateix Déu, de les seues desgràcies i tot el que són s’impregna d’un ressentiment paralitzant. Però el més important és saber que l’existència dels uns posa en evidència els altres.

Abans d’iniciar aquest projecte, pensant en el teatre i en tots els que ens hi dediquem, em preguntava per l’essència de la nostra vocació, pel misteri que explica una atracció tan intensa, fins i tot un instint que de manera activa o latent condiciona cada instant de la nostra existència. Em vaig posar a escriure sense tenir la resposta, tot i que considerava que era imprescindible per començar. Tot va anar adquirint forma i de sobte Lola, la nostra stripper, ens va donar la resposta:

LOLA: Al món hi ha dos tipus de persones: les que són d’ací i les que vénen d’un altre lloc. Nosaltres tenim a la memòria coses d’un altre lloc, com d’un altre planeta… Ens parlen des del cel, i les coses que vénen del cel no es poden expressar amb paraules normals. T’has d’inventar un altre idioma, si el descobreixes i aprens a parlar-lo, et salves… Si no el descobreixes… Ja ho saps… Com una moto per a tota la teva vida!

Sentir el públic és com parlar amb els extraterrestres. És una d’aquelles experiències que t’allunyen de la selva de la biologia i t’introdueixen a l’imaginari on tot deixa de ser natural i es transforma en autènticament humà. Viure en aquesta dimensió és, sens dubte, la veritable addicció que pateix Caterina i la resta d’habitants de l’escenari, inclosos nosaltres