Blog

Sé que el meu organisme és complexe. Ho és tant que no entenc la majoria dels seus processos. Dec tenir radars, antenes y decodificadors microscòpics instal·lats als meus cabells, la meua retina, l’oida interna o fins i tot al prepuci. Jo no veig aquestes eines però note quant s’activen. Quotidianament hi son treballant en funció automàtica. De vegades em pare a contemplar alguna imatge, processar un pensament o analitzar una emoció i amb les revolucions estabilitzades en ralentí no veig més enllà del que cabria esperar veure. Arribat aquest punt, si aspire a trascendir la primera impressió, em concentre, desconnecte totes les funcions accesories, augmente al màxim les revolucions i focalitze tota la meua energia comprenedora o integradora en la imatge o el pensament objecte de la meua atenció artística… aleshores, de vegades, experimente una espècie… (De subtil rebel·lació, epifania d’anar per casa. No sé com dir-ho… Il·uminació d’aquelles que et venen quant estàs sentat al vàter o conduint per l’autopista) … que em proporciona una  perspectiva que se m’antoixa, unes vegades, una mica visionaria , i d’altres, senzillament, sent que comprenc, en el sentit pur i elemental de la paraula , allò que observe. Si, és una palla mental, l’orgasme o l’ejaculació que li correspon és aquesta foto que acompanya el comentari-disbarat. Sé, gràcies a aquesta operació que he intentat explicar adés, que aquesta imatge proposa una visió suggeridora i representativa  del nostre moment. Tot plegat pot ser sone una mica pretenciós. Ho sent si és així. Buscant, buscant, de vegades et desorientes. Aquests dies dic i escric moltes ximpleries. Et poses cerca que te cercaràs i …