Divendres passat al Bernat i Baldoví representarem “La Dona Irreal” davant un públic no massa nombrós però veritablement atent i involucrat amb la vivencia dels perssonatges. Va ser una funció intensa on es podia apreciar un grau de maduresa interpretativa molt elevat i on també es va fer palésa la riquesa d’emocions i sentiments que en tot moment circulen per l’escena. Els bolos amb Victor i Yahvé no ho semblen (bolo sempre és sinònim de problemes i dificultats al muntatge), totes les questions tècniques estan sempre perfectament controlades i els espais acuradament adaptats i il.luminats. Des d’Alcoi que no es representava La Dona, i després de Sueca tenim al davant una incertesa absoluta respecte del futur d’este muntatge. Es produix la paradoxa de que la funció al festival d’Alcoi va ser molt brillant i tothom en parlava d’allò més bé. Tots pensem que si tens sort a Alcoi i la funció agrada això acaba tenint una repercusió en la venda de bolos, en este cas els bolos no han aparegut, i fins i tot, alguns que hi eren aparaulats han caigut. És una situació extranya, almenys per a mi. No sé si hem fet un muntatge dur i tempestuós que espanta els programadors o simplement es que la crisi se ho ha menjat tot, inclòs el futur d’alguns espectacles. Als camerinos, com no podiem parlar de projectes comuns ho férem dels individuals: Cristina grava quasi diariament una nova sèrie per a Canal 9, Zapater també matina cada dia per assatjar amb Gemma Miralles i els d’Anem Anant la nova producció de La Sala Escalante, Carol prepara una lectura dirigida per Rosana Pastor d’un text de Mercé Rodoreda per a la SGAE, David també va molt atabalat amb l’il.luminació de la nova superproducció de la sala Carme per obrir temporada, jo ara hi sóc a Madrid muntant-li a la companyia Los Barracos unes escenes amb marionetes per al Peribáñez de Lope y Merce que tabé he era per allà assatja el nou de Manatiales. Quina disperssió redéu! Açò del teatre segons passa el temps és cada vegada més desorganizat, primari i individualista a la força. Au! Tots a buscar-se la vida!
A la fi, unes copes, uns balls… ja s’ho podeu imaginar, això que els teatreros sabem fer tan bé.
Comments are closed.