Divendres passat al Bernat i Baldoví representarem «La Dona Irreal» davant un públic no massa nombrós però veritablement atent i involucrat amb la vivencia dels perssonatges. Va ser una funció intensa on es podia apreciar un grau de maduresa interpretativa molt elevat i on també es va fer palésa la riquesa d’emocions i sentiments que en tot moment circulen per l’escena. Els bolos amb Victor i Yahvé no ho semblen (bolo sempre és sinònim de problemes i dificultats al muntatge), totes les questions tècniques estan sempre perfectament controlades i els espais acuradament adaptats i il.luminats. Des d’Alcoi que no es representava La Dona, i després de Sueca tenim al davant una incertesa absoluta respecte del futur d’este muntatge. Es produix la paradoxa de que la funció al festival d’Alcoi va ser molt brillant i tothom en parlava d’allò més bé. Tots pensem que si tens sort a Alcoi i la funció agrada això acaba tenint una repercusió en la venda de bolos, en este cas els bolos no han aparegut, i fins i tot, alguns que hi eren aparaulats han caigut. És una situació extranya, almenys per a mi. No sé si hem fet un muntatge dur i tempestuós que espanta els programadors o simplement es que la crisi se ho ha menjat tot, inclòs el futur d’alguns espectacles. Als camerinos, com no podiem parlar de projectes comuns ho férem dels individuals: Cristina grava quasi diariament una nova sèrie per a Canal 9, Zapater també matina cada dia per assatjar amb Gemma Miralles i els d’Anem Anant la nova producció de La Sala Escalante, Carol prepara una lectura dirigida per Rosana Pastor d’un text de Mercé Rodoreda per a la SGAE, David també va molt atabalat amb l’il.luminació de la nova superproducció de la sala Carme per obrir temporada, jo ara hi sóc a Madrid muntant-li a la companyia Los Barracos unes escenes amb marionetes per al Peribáñez de Lope y Merce que tabé he era per allà assatja el nou de Manatiales. Quina disperssió redéu! Açò del teatre segons passa el temps és cada vegada més desorganizat, primari i individualista a la força. Au! Tots a buscar-se la vida!
A la fi, unes copes, uns balls… ja s’ho podeu imaginar, això que els teatreros sabem fer tan bé.
Que guapos tots!!!!! M’ haguera agradat molt estar amb vosaltres el divendres però no vaig poder perqué tenia una prova per a un ensemble de música a Mallorca que, per cert, ha anat bé.
Tant de bo hi haja mès bolos de la dona. No és res personal (jejeje) però crec que cal fer obres com esta: sensibles, pausades y amb grans actuacions; molt molt grans (jejejeje).
I res, a vore quan ens veiem. Un beso molt gran a tots i molta sort amb els vostres projectes.
potser no siga un’obra rodona però hi ha moments de gran bellesa i delicadesa que podria vore’ls fins a l’infinit…un bes i una enhorabona a tots els actors-músics que la fan possible.
COM QUE NO ÉS UNA OBRA RODONA ! ?
I tant que no, és una obra en forma de cub.