El passat 29 de novembre es va fer la cloenda del quart Festival de Cinema en Valencià de Picassent a la Casa de Cultura. Enguany han tornat a deixar en les meues mans el guió i la direcció d’esta gala. Esta reincidència en l’encàrrec es deu bàsicament a l’èxit que obtinguerem l’equip de l’any passat: Gretel Stuich, María Sandoval i Rosabelén Ardid. La conductora de l’edició d’enguany ha estat l’actriu alacantina Gloria Sirvent que va desplegar els seus encants, que són molts, al llarc de tota la cerimònia. Ja sabeu; entre premi i premi… La veu més diàfana i sugestiva del nostre pais va interpretar dos clàssics del pop internacional Baby one more time de la Britney Spears i Like a Virgin de la Madonna, totes dues versionades en valencià i acompanyada al piano pel mestre Joan Josep Oxoa. Tant la música com la veu van portar estos dos coneguts temes a quotes insospitades de qualitat. Gloria va estar acompanyada en tot moment per la ballarina Rosabelén Ardid que va canviar el seu registre més contemporàni de l’any passat per unes coreografies més sexis i exuberants. Enguany el Festival li feia un homenatge a Joan Monleón i esta circumstància va condicionar una mica els continguts que desenvoluparem al llarg de la vetllada. Tot va girar al voltant de la cultura POP i de la legitima ambició popular de l’art que enllaçava perfèctamen am la principal virtut de la persona a la que se li rendia homenatge. Jo pensava que em resultaria difícil parlar bé de Joan Monleón perquè odiava el seu programa quant l’emitien al nostre inqualificable canal autonòmic, però la veritat es que ni jo sóc el mateix que era aleshores i Joan Monleón m’imagine que tampoc. Ara no pense que tot el que fan els demés m’haja d’agradar ni molt menys que el meu criteri haja de ser forçosament el bo. També es veritat que tenir al davant somriguent un home de setanta anys que ha dedicat la vida al teatre, el cinema i la televisió et desmunta d’alguna manera el sentit crític i fa que aparega el reconeiximent i la comprensió a un recorregut vital i professional que segurament no ha tingut altre camí possible. Tot plegat va ser una experiència fantàstica que vaig disfrutar com un espectador més i veure a Monleón més de vint minuts entregat en cos i ànima al públic per tal d’aconseguir demostrar-nos a tots on resideix el secret de la popularitat va ser tota una lliçó. Gràcies a Vicent Tonchoni i a tot l’equip del Festival de cinema més jovedel món.
Els comentaris estan tancats.