Es que volia dir, encara que fora, amb retard -dues vegades tard o pot ser tres-, alguna coseta de l’espectacle de Patri. Papapepa (l’última síl·laba ve de pallassa). Però no sé que dir. Més exactament pense en una cosa que m’ha dit el meu germà que em col·lapsa una mica. (ja sé que no pots col·lapsar-te una mica, el col·lapse és absolut i et col·lapses del tot o no et colapses… Veus, ja no sé ni escriure) El que diu el meu germà és que quant opines et poses per damunt de la persona, obra o situació sobre la qual emets un judici. Ja m’està entrant un insuportable complexe de critic fastigós i açò em faltava. Si alguna cosa m’horroritza es la idea de posar-me per damunt d’algú, així com a la vista de tots i pel pur plaer de sentir-me més o millor que un altre… Espere que ningú m’haja sentit d’esta manera llegint el que solc escriure per ací. Ai, quin desfici tinc damunt de mi!
L’espectacle és fabulós. És Patri nua. Oberta de bat a bat. Deixada estar. Tan lliure i conscient que tot li pot passar per dins… Tu mateix, allà assegut, li passes per dins. Tot ho reb, tot ho sent i ho pensa. Pensament de dona. La seua memòria, la seua biografia, els seus amics… I el futur. La seua intel·ligència va fent camí, florint, ramificant-se… I sent la seua ombra reconfortant mentre recorde que hi ha gent al meu voltant que estima el teatre d’una manera que deu assemblar-se molt a la manera que jo reconec com meua.
Buscant unes fotos que em van arribar de promoció de les funcions a la Carme he descobert que ja havia començat a escriure alguna cosa de l’espectacle, ho pose a continuació, millor estarà ací que perdut pels budells del meu ordinador.
PATRICIA PARDO
Quanta gent! Aquest roig tan roig de l’entrada de la sala Carme retalla tan intensament el perfil de la gent que tots semblem de mentira, com arrancats d’altre lloc. Pallassa, quina paraula! Quantes lletres repetides, com si vibrara i l’ull no sabera fixar-la. Una tele reproduix un número de circ antic, anys setanta pot ser, un malabarista tracta un xiquet com un objecte en posar-li al nas una vareta on se sosté en equilibri una pilota, el malabarista li agafa amb fermesa el cap i el sacsetja d’ací cap allà, el nen, en acabar, ix de la pista aterrit. Es una metáfora insuperable de la infantesa (al menys de la meua) La sequencia d’imatges, repetida tres vegades, em situa inmediatament més enllà, ja m’han donat l’empenta i m’han tret de la cadira. Ara sóc ací, al lloc de la ingravidesa, sense subjeccions, amb les cuscanelles al melic i els ulls oberts de bat a bat.
Patricia parla, més aïnes pensa, escolte els seus pensaments. Ja no és pallassa, ara és ex pallassa. Quan has segut alguna cosa molt intensament, quant mimba la intensitat sents que…
Els comentaris estan tancats.