Fa pocs dies a la sala Matilde Salvador de la Universitat de València vaig anar a veure un espectacle creat pel mallorquí Antoni Gomila; ACORAR. Es tracta d’un monòleg franc, vital i lúcid que reflexiona amb estima, intel·ligència i serenitat sobre els mallorquins i la seua terra. Jo estime Mallorca, gràcies en part, a aquest home i el seu entorn, és per això que en veure’l dient i fent el que deia i feia vaig sentir una emoció especial, un orgull profund i vertader per notar tan viva eixa proximitat de germà amb tot un poble de la mà d’algú com Antoni; un bon home que mira sempre al qui te enfront amb respecte i curiositat. Un esperit humanista i culte amb una generositat i una capacitat d’estima que el situa en una posició privilegiada per a expressar-se i opinar -fins i tot de manera molt crítica- amb autoritat sobre el seu poble. Poble que, per cert, pateix els mateixos mals que el nostre. Algú de nosaltres hauria de seguir l’exemple, de fet, Antoni, va començar a escriure el seu text després de veure un espectacle a l’Argentina d’un actor que esbudellava el sentiment argentí.
