Blog /

La sala Escalante complix 25 anys

La sala Escalante ha complit 25 anys i per tal de celebrar-ho, entre altres coses, ha editat un llibrot molt luxós que repassa la història del teatre pel qual hem passat pràcticament tots i cadascú dels que fem allò que es va inventar una musa anomenada Talia. El llibre és molt bonic – va ser un dels últims dissenys de Paco Bascuñán- i fa una mica d’inventari de tot el que s’ha fet al llarg de tants anys en este espai del barri del Carme, a l’hora que recull bona cosa de lloances i amables paraules d’uns i d’altres. Fa 6 anys Quique Herreras em va demanar un article que parlara de la nostra experiència a la sala per a publicar-ho en un llibre que anava a celebrar els 20 anys del projecte teatral infantil. Jo vaig escriure el text, passaren un parell d’anys, i com no apareixia cap llibre, un dia que em vaig creuar amb Mr. Herreras li vaig demanar per ell; em va respondre que el llibre s’aplaçava cinc anys i que apareixeria per a celebrar els 25. El llibre ha aparegut i el meu article s’ha perdut en el llimb dels escrits mai publicats. Supose que les disculpes del senyor critic no m’arribaràn mai tot i que una persona que es dedica a la escriptura sempre esperes que aprecie més l’esforç que comporta. Regirant pels budells del meu ordinador he trobat l’article i he pensat en penjar-ho ací per si algú sent curiositat i el vol llegir

BAMBALINA, PINOTXO I RADIO FUTURA

Per a mi, Pinotxo és un obra que produeix una estranyesa molt semblant a la que provoca un indret llunyà. Quan arribes al teu destí pots desxifrar en una mateixa ventada d´emoció el perfum desconegut d´una altra civilització entreverat amb la teua pròpia substància cultural, la qual precisament, agafa cos dins de tu gràcies a l´efecte de la llum d´una altra latitud, que funciona com un reactiu.

Este titella de fusta de pi entestat a ser un xiquet com els altres i concebut al marge de la biologia ens transporta a un món superior on ens veiem representats d´una manera il·lusòria i deformada que per obra i art de la suggestió ens permet una comprensió més lúcida i efectiva de certs aspectes de la nostra consciència, més aïnes relacionats – com ben bé tot el que té a veure amb la conjugació del verb ser- en la infantesa. Pinotxo, és una creació en sentit estricte, ja que els valors que desenvolupa el seu imaginari han trascendit el seu temps i el seu autor per a conformar un ens artístic autònom, viu i en creixement continu.

L’estranyesa de la qual he parlat al principi també la vaig percebre en el seu moment entre les pàgines de dues obres més: Alicia al País de les Meravelles i Peter Pan. Totes tres són obres mestres que ens ajuden a comprendre’ns millor, senzillament perquè li donen la volta a moltes de les nostres convencions més arrelades i ho fan quasi sense voler, i eixa és la gràcia; els seus artífexs segueixen l´impuls més valuós i legítim: “canviar el món”, però no en un sentit polític o social sinó en el sentit més íntim i vertader i, per tant, menys interessat. És commovedor pensar en la irrenunciable necessitat dels autors a fer tangible una fantasia on submergir-se i així poder alliberar-se de la realitat, segurament aspra i lletja com un insult o aliena com una “madrastra”. I per aconseguir-ho no els queda un altre recurs que tornar a la infantesa, on gràcies a la credulitat i la innocència que en són pròpies tot pot existir amb la concurrència del desig i la imaginació que d´una manera espontània i natural esborra la línia que separa el món imposat de l´inventat. No serem mai capaços de mesurar com han contribuït estes obres a multiplicar els colors de les ninetes dels nostres ulls contemporanis.

Jo he aprés quasi tot el que sé repensant les coses que he fet i m´han succeït, és per este detall del meu mètode d´aprenentatge que després d’haver participat intensament en la posada en escena i posterior representació de Pinotxo van anar florint al meu cap esta mena de reflexions. Almenys eixa és l´explicació més versemblant que trobe al fet que només pensar en aquell muntatge se m´ha omplit el cap de digressions al voltant de la realitat i la irrealitat obviant l’evocació del moment històric i de les persones que el poblàvem… que hauria estat el més natural.

Ara, que si hi haguera hagut d´explicar fa quinze anys la meua debilitat pels universos sorgits de les projeccions melancòliques d´uns adults inadaptats crec que no hauria sigut capaç d´articular ni mitja idea, ho potser sí… qui pot saber això a hores d´ara? El que potser hauria dit, o almenys pensat, és que quan Pinotxo aconsegueix finalment que la fada el convertisca en un xiquet la història perd la fragància a fusta de pi i agafa l´olor dels col·legis rancis de la nostra infantesa tardofranquista. Però no vull confondre ningú, nosaltres volíem fer Pinotxo perquè era un titella molt popular en un temps on les marionetes encara estaven convalescents d´un període de cinquanta anys d´extinció i a més li teníem molta mania a Walt Disney; per masclista i conservador i el nostre Pinotxo volia ser una contestació, si més no estètica, a la versió americana que tots coneixien. Cert és que fa quinze anys, quan érem tan joves, hauria sigut incapaç d´expressar alguns pensaments al voltant d´este ofici, però no és menys cert que si en aquell moment no ens haguérem deixat literalment la pell pels escenaris ara tampoc podríem dir res que valguera la pena ser escoltat.

Fa uns anys, potser cinc, reflexionàrem i discutírem molt en Bambalina al voltant del teatre infantil. Érem incapaços de continuar desenrotllant una línia de treball adreçada als xiquets i que sentíem que havia arribat al cap. Podíem continuar repetint indefinidament una fórmula que ens permetia mantindre un circuit i uns recursos econòmics estables, però no trobàvem de cap de les maneres, l’eixida artística a una activitat coartada per la seua pròpia naturalesa: un teatre adreçat a espectadors amb la memòria massa fràgil i amb la capacitat de decisió confiscada pels adults. Si es pensa en l´esforç immens que exigeix posar en peu un muntatge i exhibir-lo, per no parlar del manteniment d´una companyia estable, és fàcil comprendre que resulta molt desmoralitzador veure´t condemnat a la inexistència pel que fa al món en general i a l’anonimat pel que fa al teu públic en particular.

He de reconéixer que he passat un temps sense acabar de superar una certa animadversió cap a una forma de teatre que ha oblidat integrar en la seua dinàmica el sentit crític, sobretot aplicat als seus principis i convencions. El concepte actual de teatre per a xiquets impedeix la renovació del seu llenguatge i dels seus continguts, sobretot perquè ni tan sols qüestiona la tradició pedagògica i moralista que l´estreny des de fa quasi un segle i fa que resulte impensable la més mínima transgressió. Si a més a més, tenim en compte la tendència hiperprotectora dels benestants occidentals cap als seus infants, totes les creacions que els arriben als nens en estes latituds han de ser obligatòriament embafosos destil·lacions de moviments estètics i ideològics amplament superats pels “adults”. Estos “adults” no són una entitat abstracta, molts tenen noms i cognoms i s´infiltren sota la disfressa de creadors, programadors o teòrics en el món del teatre infantil. Això sí, resulta molt fàcil desemmascarar-los: se’n dediquen per motius estrictament pràctics i se’ls ompli la boca parlant de la càndida bondat i la sinceritat insubornable de tots i cadascun dels xiquets que hi ha sota la capa del cel.

Per contrarrestar estes cavil·lacions i equilibrar la balança he començat parlant d´obres considerades actualment clàssics infantils universals i que en el seu moment van suposar per a mi un referent fonamental al qual sempre he recorregut quan he necessitat convéncer-me a mi o als altres que és possible obrir finestres noves per on mirar i meravellar-se, al marge de l’edat que tingues. Perquè al cap i a la fi estes són històries “superinfantils” ja que són el fruit d´un viatge d’anar i tornar a la infantesa. Els seus autors han tornat al paradís perdut per a recuperar alguna cosa importantíssima que es va quedar pel camí, el més fascinant és que eixa cosa no té nom, o almenys no el tenia quan els escriptors van agafar la ploma per posar-se a escriure. Però ara sí que coneixem el nom d´allò tan important que se´ls va perdre: Pinotxo, Alícia o Peter Pan. Ja sé que açò és interessantíssim per a mi i potser també ho siga per a altres adults com jo, però un xiquet percep el joc d´una manera molt menys intel·lectual i és per això que quan entrem de veritat en estes obres en un muntatge teatral els xiquets que el veuen detecten d´una o d´una altra manera un rerefons inquietant, una espècie de porta secreta que accedeix a un món magnètic i torbador: el de la gent gran. Xiquets sensibles, clar! Que recordaran per sempre, sense saber el motiu, el somriure del gat de Chesire, com li creixia el nas a Pinotxo quan deia mentides o la increïble capacitat voladora de Peter Pan.

Amb Pinotxo prenguérem consciència plena del que significava fer teatre infantil i se sentíem en aquell moment molt reconfortats perquè la nostra capacitat no superava les possibilitats creatives que nosaltres li atribuíem a aquell camp d´expressió que abraçàrem amb cos i ànima creient sincerament que podríem arribar ben lluny i ben alt. Esta idea, amb la perspectiva que dóna el temps i l´experiència, és per a mi la més important i aquella manera de viure i sentir el teatre és la que m’ha quedat al cor com la més perfecta; i és, per tant, la que ara mateix intentem practicar en esta companyia de titellaires que acumula ja molts anys i també, per sort, molts somnis com els d´aquell temps quan anàvem amunt i avall amb una furgoneta atapeïda, d´estructures metàl·liques, decorats, focus, titelles… ah! I una cinta de Radio Futura: Yo tengo un pensamiento vagabundo.

Jaume Policarpo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Diez − 7 =