Blog /

L’ACOMIADAMENT D’EL CEL

Un sopar organitzat per Àngeles amb la idea de posar un punt i seguit al periple del nostre penúltim espectacle en circulació EL CEL DINS UNA ESTANÇA ha quedat una mica desllavasat per l’absència quatriplicada de Carmen López, Carmen Juan, Sergio Caballero i el nostre tècnic Yahvé. Parafrasejant Óscar (que tampoc va vindre per bolo xalapartari) diré que tot està connectat i que tot té un significat, encara que el sentit últim d’esta comunió universal a la que sol referir-se Perxanquito el deniatà té la particularitat de romandre indesxifrable per als comuns mortals com jo, així que no sé si sabré donar una explicació integrada en l’hermenèutica bambalinera general que aclarisca les absències a les que m’acabe de referir.

 Carme Juan i Carmen López a l’última funció d’El cel     Esperanza Giménez i Àngel Fígols assajant al camerí de Nules     Carmen López i Sergio Caballero al teatre de Nules

La pobreta López estava refredada i la força major tots sabem que és indiscutible… Esta explicació és d’allò més clàssica, però estic anant-me’n com un punt de calça…
El cas és que porte uns dies en els que la meua activitat quotidiana pateix interferències en forma d’imatges retrospectives procedents de la creació i posterior exhibició d’este espectacle. No sé si açò em passa per l’anunci del sopar de cloenda fet per Àngeles o per haver-se fet recentment l’última funció mentre l’altra part de la companyia érem de gira per Mèxic.
La López i el Caballero fent increïbles exercicis de telepatia induïts pel director que volia eixamplar al màxim la idea de comunicació abans de posar-se a la faena interpretativa ortodoxa. La Juan explicant-nos al bar, mentre el Caballero no hi era, la seua fase de joventut  en la que va caure xifladeta d’amor fins les ungletes per este actor, al qual ara el destí li donava l’oportunitat de morrejar-se cada assaig. I després, cada funció. Els meus problemes d’adaptació a la meua nova casa que la López es va oferir a sol·lucionar amb la intervenció d’un amic seu especialitzat en la detecció d’energies negatives domèstiques. Josep i Àngeles assegudets al taller opinant de l’última escena després el primer passe, meravellats per la capacitat de Sergio i Carmen Juan per a ficar-se a la butxaca els personatges en quatre dies. Espe i David utilitzant el titella de Lorca en substitució del que corresponia que l’estaven construint Salva i Ximo allà mateix. La López impressionada que algú haguera posat a l’altura de la vagina del seu personatge dibuixat a la paret (la guardiana) la paraula “poder” escrita en gix roig. David arrossegant la cadira amb rodes que utilitzàvem per a l’escena del desert amb la mateixa passió i disciplina tècnica que Laurence Olivier devia posar en la interpretació del monòleg de Hamlet. Espe i David ballant la cançó de Lasha amb un cactus fet de precinte d’embolicar  plantat en un test que havien de portar al cap. Carmen Miranda extraviada en un desert. David fent un míting reivindicatiu del treball dels titellaires que, segons ell, els actors de text i gestos a la manera tradicional ni apreciaven ni valoraven el més mínim dels mínims tolerable per ell i la seua dignitat a prova de bombes …
El procés de creació d’un espectacle es tan intens que quan intentes recordar tot el que va passar se’t fa un embús ben gran al cervell. Jo dec patir ara mateix eixe col·lapse i em resulta dificil, tot d’una, explicar les coses importants que han succeït al voltant d’El Cel al llarg de l’any llarg d’existència que ha tingut. Encara que estic segur que ací mateix tornaré a parlar d’esta experiència en més d’una ocasió. Les mamelles de la Juan es mereixen un capítol complet, la crisi de la López forçada per la manía del director a coreografiar-ho tot fins extrems insuportables també, la llegendària i no ben explicada mai ambigüitat del Caballero… no un, sinó dos capítols… El premi Abril de David pel seu paper en el muntatge, la relació microfònica Espe-López i una llarguíssima llista d’episodis que abans o després aniré desgranant en estes sofrides pàgines cibernètiques.
La meua intenció inicial era parlar del sopar i posterior farra etílicosandunguera i no ho he fet. Consoleu-vos, de moment amb les meues fotos de l’event. Hi ha una altra versió fotogràfica firmada per la Merce Tienda que no tardarà molt a veure la llum.  Acrobàcies pel Carme

Una interrupció als postres

Desfasats

_ 3 comentarios

  • xavi dice:

    Carla Bruni liada amb Sarkozy… qui ho anava a dir! Si ho sabem, supose, hauriem agafat la versió de Mina o la de Gino Paoli… jeje

  • Siempre García dice:

    nadie puede despedirse del cielo!!!
    siempre está ahí. Cuandome levanto por la mañana, miro pr la ventana de la covina y me lo encuentro inmóvil, un poco en actitud de reto. Pero me gusta. Gris, nublaico, soleado o con sonrisas. En un desierto desordenado en un piso de alquiler con una…liquern…como era…espera. (como me recureda los aviones a Chunking express…y como me gustan que me recuerden a chunking express)
    . El cielo es para perderse, sólo, acompañado o con los fantasmas, en una cama voladora, pero no como jessica flecher en la bruja novata, si no como alguien que ha perdido un trocito de pena o de nostalgia (perdón) en una casa ajena, o en una manifestación abarrotada.
    Yo miro al cielo, para qu eme diga si me pongo un abrigo o una camiseta imperio y el me dice siempre, y tras un suspirillo: espera, ja et telefone jo.
    Besos de Siempre para bambalina and Co.

  • Siempre García dice:

    Juego. Encuentra en el texto anterior las palabras jodidamente disléxicas, te damos unos ejemplos…cuando me. por. cocina. recuerda…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

12 − dos =