Els que de tant en tant entreu per ací heu notat una parada significativa en la dinàmica d’aquest blog… No és que passe res de particular, es tracta d’una conjuntura apàtica generalitzada que té com un estrany poder paralitzant. Aquesta manca d’horitzó que referia en el darrer post en parlar del actors valencians tenia alguna cosa de projecció personal. A mi també se m’ha fet borrós el futur, com a la majoria dels que ens dediquem al teatre en aquesta ciutat i és molt difícil projectar una manera d’arribar a un lloc si no saps eixe lloc on és, ni com és, ni tan sols si existeix.
Però tampoc vull lamentar-me més del que la OMS considera saludable. Ja parle cada dia molta estona de la gravetat dels problemes que tenim i de les dificultats, quasi sempre insuperables, per a solventar-los.
He mirat la data del primer post i ja porte tres anys i mig amb aquest blog actiu. Açò, si pense que al post es parlava del naixement del primer fill de Gemma Miralles, entendreu que es tracta literalment de «tota una vida» . Ahir a la nit també va sorgir en una vigorosa conversa amb Patri i Chon aquest blog, i tots dos li atorgaren un valor que a mi se m’havia esborrat. De vegades el reforç del amics ho és tot… Ací estic de tornada, gràcies als que de tant en tant aguaiteu el nas per ací. Perseveraré!
Aquesta imatge és d’una peça que vaig fer en la primera fase del projecte per a l’espectacle de VEO. Alguna connexió de fons té amb el moment.