Friedrich Dürrenmatt va escriure esta peça el 1959 i ara reviu al teatre Micalet en un context molt diferent al que va nàixer. L’autor suis posa la lupa sobre el seu país; consagrat en cos i ànima a la banca. No es tracta d’una crítica als financers que ens han portat al desastre actual, es tracta, més aïnes, d’un retrat àcid i esperpèntic d’una societat (en paraules del dramaturg) que ostenta una capciosa neutralitat; com la prostituta que s’esforça en semblar casta I virtuosa.
No coneixia el text i m’ ha agradat molt. Té eixa claredat i contundència pròpia dels còmics i que dóna als musicals eixe aire de fabula. Eixe to entre mític i popular -quasi com les rondalles- que explica una historia amb la que s’ens rebel·la alguna veritat superior.
El que més impressiona es la qualitat interpretativa del nombrós grup d’actors. Tots ells, del primer a l’últim, demostren una maduresa i una desimboltura que posa en evidencia l’altissim nivell dels actors valencians.
Vaig anar a l’estrena i com poc abans s’havia fet públic l’abandó de Joan Peris i Pilar Almeria de la gestió del Teatre no podia pensar en altra cosa. A escena només feien que aparèixer elements i vestits d’altres muntatges passats i això em produïa una sensació extranyíssima; un inqualificable desassossec. Una impressió de decadència assumida com el diagnostic d’una malaltia… No sé. La veritat es que el contrapunt el donaven els actors en oblidar-se de tot i estar «a muerte», deixant-se la pell en l’escenari.
Espere que no es tanque una sala tan fonamental en la bastida teatral d’esta ciutat.
Per cert. Monsieur Zapater, segons m’ha dit, ha fet la música nova de trinca, ho heu de saber perquè no s’anuncia per no sé quin rotllo dels drets.
