Els darrers anys, especialment des que aquesta crisi indolent que patim es va cronificar, el nostre entorn real, el que quotidianament contemplem directament amb els nostres ulls, s’ha fet cada vegada més monòton i insubstancial. Jo, almenys, que quasi sense voler me’n vaig darrere dels cartells enganxats a les parets, els murals, els edificis nous, les escultures públiques, els aparadors de les botigues, les tanques publicitaries… porte ja uns quants anys instal·lat en una espècie d’indiferència involuntària que si alguna vegada es romp és més per la indignació que em provoca algun desficaci estètic que no per la sorpresa d’un descobriment fascinant. La publicitat és pusil·lànime, maliciosa, sexista, reaccionaria i retrograda. Ja quasi no es veuen cartells de veritat com els d’abans, fa deu anys que no s’ha construït un edifici ni s’ha inaugurat una escultura pública ni s’ha produït cap fita cultural realment transcendent o referencial. Tot s’ha impregnat d’eixa mesquinesa poruga del qui no vol anar a menys, baixar d’escalafó.
Bé, tot no, i és per dir-ho que he començat dibuixant un context tan constrenyi’t. En aquest món d’aparença gris pot sorgir inesperadament aquella fascinació d’abans… Em va passar fa un temps en descobrir els dibuixos de Jaume Marco.
Jaume, amb la seua llapissera, inventa poemes sense paraules. Dibuixa xiquetes que de seguida se’n van amb tu per dir-te alguna cosa a cau d’orella. Xiquetes que et miren més que de veritat, amb eixa mirada encoberta per certa pàgina d’un conte sempre inacabat… I xiquets de cabell rebel amb una samarreta a ratlles i el món per desxifrar.
Jaume té alguna cosa única i especial quan agafa el llapis. No vaig a ser tan badoc com per voler-la explicar; és impossible. Som molt afortunats per poder comptar amb ell a l’hora de crear algunes de les imatges que han de dotar d’identitat la nostra companyia i els espectacles que anem presentant.
Hem començat fa no res a treballar i conéixer-nos i només volia que tots els que esteu pendents del que fem sabéreu d’ell.
(Nota: he acabat d’escriure açò i als pocs minuts veig l’spot a la tele d’un estruç que aprén a volar que desmunta tot el que acabe de dir de la publicitat. Pot ser alguna cosa estiga començant a canviar? Segur que més d’un pensa que açò de percebre l’entorn tan impermeable a la poesia és una apreciació subjectiva, o un problema de la cultura actual més enllà de la crisi, o que tot és culpa d’internet…. Aaaarg!!!! Sé que he barrejat l’àmbit públic amb el més íntim, perdó. De la barreja han acabat sorgint dues petites senyals d’un canvi que pot ser siga més desig que realitat. Tant s’hi val! Pobre Jaume, l’he acabat embolicant amb l’estruç de Samsung. Imagineu que a la pantalla de les ulleres de realitat virtual apareixen les seues il·lustracions).
