CUCU

El nostre espectacle naix amb l’objectiu de fomentar el valor de l’autoacceptació entre els més menuts. Aquest es un element essencial per a un satisfactori desenvolupament socioemocional.

El concepte que l’infant té de sí mateix i la seua autoestima van construint-se a poc a poc durant la infància i en aquesta construcció influeix enormement la valoració dels altres.

Per això, una de les preocupacions infantils més comunes és la por a no encaixar. Com que es busca  l’aprovació del grup, l’infant pot percebre les característiques que el fan diferent a la resta de manera negativa i veure afectada així la seua autoestima.

Un nen o nena pot sentir-se diferent per molts motius: per ser més alt o més baix, per ser miop, per aprendre amb més dificultats que la resta, pel seu origen… i aquestes diferències poden ser motiu d’angoixa, especialment quan van acompanyades de burles o rebuig per part dels altres.

Nosaltres també ens hem sentit així alguna vegada,  per això volem adressar-nos als més menuts per fer-los veure que tots som diferents, i que la diferència no ha de ser negativa. I que, de vegades, si l’acceptem pot acabar convertint-se fins i tot en una virtut o qualitat que ens fa únics front a la resta.

No obstant, volem fugir del to didàctic, moralista o alliçonador que sovint acompanya els espectacles infantils, i acostar-nos al nostre públic a través de la poètica, la plàstica i l’humor. Molt d’humor, perquè aquest és un recurs excepcional per adressar-nos als mes menuts. .  L’objectiu últim és crear un espectacle atractiu, suggerent i inspirador, que atrape els espectadors, els faça reflexionar i fomente en ells els valors d’empatia, tolerància, respecte i autoestima.

L’espectacle es composa de tres històries que funcionen de manera independent protagontizades per xiquets i xiquetes diferents que plantegen tres “problemes” o preocupacions de diferent índol:

Història 1, referent al desenvolupament propi del creixement: Un xiquet que es fa pipi al llit.

Història 2: referent a una peculiaritat física: Una xiqueta amb les orelles molt grans.

Història 3: referent a la parla: Xiqueta amb problema de rotacisme.

Posada en escena

Apostem per una posada en escena amb un alt component visual que fusione diferents llenguatges escènics com son la manipulació d’objectes, l’ús de titelles i  l’expresió corporal. Partirem de la tècnica del collage, no sols com a recurs estètic sino també narratiu. El collage ens permet crear universos surrealistes que desperten la imaginació i estimulen als mes menuts; unim imatges aparentment inconnexes per dotar-les d’un nou significat. Transformem la realitat a través del retall i la unió i generem realitats noves.

Així, l’estètica del muntatge, tant de les titelles, dels objectes com de l’escenografia ens remet a un collage vivant, ple de color, que juga amb la fotografia, la il.lustració, el paper i el cartó per crear un espai atractiu i oníric que atrape l’espectador i el submergisca en un món surreal on tot és possible.

La plasticitat també serà expressada pel codi de moviment que volem implementar a la interpretació. Un codi reconeixible inspirat en el treball corporal dels còmics clàssics: Chaplin, Keaton, Lloyd…