Al 1991 segur que passaren moltes coses importants: crec recordar que va morir Freddie Mercury , que es va posar fi a l’aparheid… Fets amb ressonància, fets grans per a una Historia que abasta mig món. Però aquell any també succeïren petits esdeveniments que s’entreveraren amb eixos tan rellevants i que ara resulten imprescindibles per teixir la memòria d’uns quants; pocs, segurament, però propers i reconeixibles perquè amb ells i per ells ens esforçarem per construir eixa part de la Historia que caia a la banda de la nostra responsabilitat.
Un d’aquells esforços creatius datat al nostre 91 fou l’espectacle Quixot; una palmada forta damunt d’una taula de representació negra per reclamar l’atenció dels que practicaven i apreciaven un Teatre de volada alta. Ja portàvem 10 anys trepitjant escenaris polsosos i acumulant kilòmetres de sensatesa i sembla que sentirem que havia arribat el moment d’excitar eixe racó del nostre imaginari on jauen els anhels insatisfets. I ens llançarem per tal de procurar-nos un momentet de glòria o la consabuda i previsible batacada. Però, per primera vegada, sentíem que ens ho podríem permetre. Ja veus, al cap de deu anys, quina joventut més prudent, la nostra.
I ens posarem a fer proves i a fabricar artefactes mentre llegíem el Quixot de Cervantes i li demanarem a l’impensable i volàtil Carles Alfaro que ens encarara, que ens divagara, que ens remoguera… que ens observara, en definitiva, d’aquella manera exclusiva, com boscosa… que ara li atribuïsc en el record… I ens deia: -provem si voleu però no espereu gran cosa de mi perquè açò dels titelles és un món que desconec.
I també li demanarem a Joan Cerveró la seua contribució sonora que va quallar en una composició una mica descomposta, però només una mica, com la fantasia del Quixot . La seua partitura ha esdevingut tots aquests anys de representacions l’eix sensorial on ens hem agafat invariablement a cada immersió. I en son centenes. I aprenguérem amb Joan, probablement gràcies abans a John Cage, el valor del silenci, la importància del no-res. I també hem acabat aprenent que la música és altra magnitud teatral i no un polsador de sentiments.
Després érem els intèrprets: el jove Ion Ladarescu, caigut de la Romania Comunista que acabava de desfer-se’n del dictador; aprenent l’idioma, els titelles i la vida d’aquesta part de la nova Europa del sud farcida d’articles en exposició infinita. El veia recórrer els grans magatzems aquells Nadals i pensava que no podia existir Sancho Panza més genuí i contemporani al món malgrat els seus ulls blaus i eixa figura magra de Quixot.
I jo mateix… de qui no sabria que rescatar més enllà de la candidesa i l’idealisme que ara, 25 anys després , em trobe capaç d’identificar -bàsicament perquè sent el buit de la seua absència- i relacionar amb la noblesa d’esperit que tots reconeguem en l’inefable personatge cervantí.
I estava Josep Policarpo intentant ajudar en tot i encetant el que ja s’endevinava que seria el seu camp d’acció: tindre cura de la companyia; dinamitzar l’ equip, aterrar cabòries i prevenir incidències. I quan remetia la faena reprenia les visites a la facultat de filologia… Però l’excés de faena va posar a prova la seua constància tot i que a la fi va eixir més que confirmada del repte i ho poderem cel·lebrar.
Quixot ha discorregut per aquests vint-i-cinc anys com la mateixa vida, vida nostra… Amb ell hem visitat indrets més enllà del que mai haveren pogut imaginar aquells titellaires de plaça i furgoneta. Indrets geogràfics però també mentals. Sense adonar-nos, funció a funció, aquesta peça ha anat adquirit una importància tal que d’aquella experiència i de la progressiva assumpció dels seus misteris s’ha anat formant la substància del nostre ésser teatral.
Sempre que em pregunten pel moment de la creació d’aquest espectacle com esperant que desvetlle la clau de la seua singularitat i la seua capacitat per romandre fresc i vigent al cap de tants anys em ve parlar de joventut, inconsciència i inspiració. Conserve una sensació amable i fluida d’aquell procés, lliure d’angoixes i inseguretats, tot fou, no sé com dir-ho, comprensió? Comprendre i creure en l’altre. Això, crec que això va ser.
No vull deixar de nomenar a David Durán, Àngel Figols i Ángeles González que a hores d’ara forment part indissoluble d’aquest Quixot nostre. Porten tan de temps de convivència amb ell, tans vols, tanta espelma consumida il·luminant els seus rostres als escenaris del món que només cal una mirada per produir una cascada.
I demà mateix, uns o altres, continuarem deixar-nos manipular per aquests dos titelles de fusta i drap perquè algú ens veja i ens visca.
Jaume Policarpo
