Fa dues setmanes es va presentar CARMEN al Teatre del Mar de Palma. Àngeles, David, Merce i Zapa tornaren molt contents de l’experiència; la connexió amb el públic mallorquí va ser molt bona i els comentaris després la funció molt afalagadors. Van sortir tres o quatre crítiques als mitjans, totes elles molt positives, em pose una ací per anar deixant testimoni del recorregut d’este espectacle que ara mateix estem començant a rodar.
Carmen al Teatre del Mar
9 abril 2010 – 18:46
El teatre de titelles continua sent lamentablement minoritari (a l’estrena de dijous en sobrava mitja platea al Teatre del Mar, i no és habitual). Pateix encara l’injust prejudici que l’encasella com a oferta infantil, producte de la ignorància o el desconeixement d’aquells que l’empren. I a tots ells els hi recomano que no es perdin aquesta versió que els valencians de Bambalina han fet de la tragèdia de Carmen de Prosper Mérimée, i que és una autèntica passada. Una exhibició de recursos teatrals còmics i dramàtics, gestuals i lumínics, coreogràfics i escènics, que garanteix l’entreteniment i la diversió, a més d’amagar algunes sorpreses antològiques que deixaran més d’un bocabadat. Jo almanco és el primer orgasme que veig tenir mai a un titella a un escenari. I és només un exemple entre molts, però que no volem desvetllar aquí per tal de mantenir intacta la capacitat d’encís de la funció.
El muntatge, a més d’enginyós i original, és molt intel·ligent pel que fa a la seva concepció estructural i a la seva dinàmica narrativa. La història és prou coneguda i molt lineal, i a més a més destil·la emocions i sensacions males de transmetre fora text (perquè no n’hi ha de text), la qual cosa podria provocar l’avorriment del públic i la pèrdua d’interès pel relat. Però Jaume Policarpo se’n surt amb mestria i ho contraresta per la via de l’equilibri i l’alternança de les formes i dels recursos emprats. Per començar es tracta d’un espectacle autosuficient, i això ja resulta tan curiós com entretingut. Els mateixos actors-manipuladors són també els tècnics de llums mitjançant flexos ubicats per tot arreu a escena. Magnífica solució per al petit format que tan sovint exigeix la precària actualitat teatral. I a partir d’aquí se’ns proposa un espectacle inesperat i enormement variat, que sap exactament quan comença a defallir, quan l’interès s’esvaeix gradualment per la reiteració formal, quan perd intensitat la narració, condicionada per les limitacions expressives del mateix format utilitzat, i és llavors que immediatament i amb absoluta precisió canvia de terç, introdueix altres formats o gèneres, fins i tot una mena de performance flamenca, un cursa de braus del tot estrafolària o un escena de teatre d’objectes amb clicks de Famobil, que esdevé un autèntic i delirant desgavell còmic hereu dels millors moments del Tricicle. I així mai no decau la funció, perquè no hi ha qui perdi l’atenció en allò que succeeix a escena, susceptible sempre de canviar dràsticament en qualsevol moment. Un divertimento de primer categoria.
Companyia: Bambalina.
Direcció i guió: Jaume Policarpo.
Intèrprets: David Durán, Merce Tienda i Josep Maria Zapater.
Espai: Teatre del Mar.
Javier Matesanz
