Ahir, dissabte 31 d’octubre havia quedat amb el meu germà per anar a la plaça de Sant Agustí a la manifestació contra la corrupció dels nostres governants. Al portar molts dies fora hi anava una mica desubicat. No sabia ben bé si en seriem vint o vint-mil. En arribar en vaig sorprendre, no sols amb la gran quantitat de gent, també amb l’ambient general que immediatament se sentia; ambient estranyament seré, a tot el món se’l veia resolt i decidit, amb eixa tranquilitat del que sap que està fent l’única cosa que pot fer: MANIFESTAR-SE. Pot ser no aprofite per a res i Camps, la Rita, Fabra, Costa i els seus secuaços continuaran instrumentalitzant i pervertint un ofici noble i generós en benefici propi, continuaran guanyant eleccions i continuaran volen fen-nos creure que son les víctimes d’un poder maligne que els injuria només per a desbancar-los i ocupar els seus llocs i rebre els regals que ells, d’una manera tan agraïda i honesta, reben.
De vegades exprese ací la decepció o el desànim que em produeix la mancança d’iniciatives per part del col·lectiu professional del teatre valencià per a contrarrestar esta situació tan degradada -en un sentit polític, social i humanistic- que vivim a València. Però ahir vaig sentir de veritat, físicament, que tots hi erem caminant de la plaça Sant Agustí a la Plaça de la Verge envoltats per quinze mil perssones més, directors, actors, productors, escenografs… I em vaig sentir molt orgullós de pertanyer a un grup de persones crítiques i actives que responen inmediatament a una cridada per a expresar una idea molt simple i a l’hora fonamental: no podem donar l’honestedat i l’honradesa per perdudes.
Encara que no poguera anar, estava ahí amb el meu cor. Me’n alegre que haguera tanta gent.
fantàstic documental fotogràfic, l’última foto està molt bé. 2.200 persones? Ja!
ay, a vore si espavilem, coño. La esperanza en la honradez de los políticos está perdida pero me queda la esperanza de la gente, que diga basta ya.