(Josep ZP desde Pekin en la xina-na)
El 13 de setembre de 2010 Ángeles Gonzàlez inicia una batalla de magnituts mai no experimentades durant la trajectòria de Bambalina. Mentre, nosaltres dormíem a l’hotel.
El teatre bé. La sala. l’ascensor, la pantalla de l’ascensor, els tamborets tipo bar dels amfiteatres, els vàters de la Xina. Molt bé els vàters de la Xina, i els camerins. Hui Carmen, en compte de fer una mamada ha fet un massage. Ens han telefonat a les 7h. A David li han entrat amb un mòbil en la mà. És molt típic a Pekin.
Pel matí els xinesos fan molt de soroll i esternuden al menjar. Als avions en canvi tiren nyardos contínuament a la bosseta de paper de tirar els vòmits. I la guarden entre les revistes del seient. I dels nyardos, al dinar.
Hem anat al centre comercial més gran d’Àsia a pel nostre àpat. O això ens ha dit Fátima, què és una mena de verge amb els ulls més horitzontals i moderna però amb classe. Fuma cigarrets mentolats molt estranys. És la nostra intèrpret i treballa molt bé a l’Institut del que va escriure el Quixot. I jo que pensava que era Jaume…
Hi havia 8 tècnics mirant mentre un treballava, la resta dels xinesos de la sala ens mirava a nosaltres. David diu que no eren tècnics, que eren raperos mentre Merce opina que són melòdics, jo crec simplement que Creedence. Clearwater Revival. Els tècnics xinesos.
Ens han previngut dient-nos que el públic no ens mostraria les seues emocions, qui ho diria? En encendre el primer llum la senyora Mercedes, que ens havia recuperat la càrrega perduda, ens saludava a un pam i mig com un dibuix Manga. Que són de Japó. Ens volíem riure però som molt professionals i hem decidit fer una funció excel·lent.
F L A S H N O !!! Lee, què és una persona, li deia a un altre xinés xiuxiuejant durant una pausa dramàtica. La resta li ho ha agraït a Lee perquè ells optaven per infrarrojos i sense flash. A la Xina les obturadors de les càmeres sonen totes ben diferents.
Després de la funció, ram de flors i entrevista de tot el públic a nosaltres: «¿Hay algún gitano en la sala?», «Per què no vestiu de flamingo?» – Fátima és la nostra intèrpret – «Clic, Flish, Flosh, scunc, pix…»
Hem anat a Banana a fer-nos un colacao. Barra americana, un home que et renta les mans, te les seca i te posa xiclets a la boca. Plataformes que pugen i baixen amb varietés diverses. Això són baixos i no la porqueria que tenim en Espanya. Els xinesos miren les coques de Merce. Amb eixos greus tremolen, però normalment li les miren sense baixos. Li agraden tant a homes com a dones. Els colacaos ballen amb la música i es precipiten al buit. Quins baixos els xinesos. Hi ha molts d’alts però solen tindre els braços curts.
