El temps passa i amb l’edat que ara tinc, note de vegades, que hi ha molts records que comencen a desdibuixar-se i fins i tot desaparèixer. És un dels motius pels quals ara aprecie més el gest personal de fixar amb l’escriptura esdeveniments del passat, assegurant així una certa pervivència d’eixos instants significatius de la vida que et defineixen i et conformen.
L’altre dia em va sorprendre la notícia de la mort de Pep Cortés. La impressió em va omplir la memòria de records antics on ell apareixia. El desconcert em va transportar directe a la cambra dels reflexos on aparegueren nítids i lluminosos tots aquells dies compartits, ara deu fer més de trenta anys. I vaig necessitar escriure alguna cosa, com qui necessita tornar al poble per recuperar l’orientació i mitigar així la inquietud constant d’haver-se extraviat.
Eren els primers anys huitanta. Un viatge a Barcelona que ens va portar a la Cúpula Venus, teatre situat a les Rambles, per veure Qui vol un mIraclet de Dario Fo amb Pep Cortés i Raül Torrent. Va ser la primera vegada que veia a Pep dalt d’un escenari i em va enlluernar per molts motius: el que ara se’m fa més palés és aquella desimboltura, la insolència d’aquella caterva de personatges que tots dos eren capaços d’encarnar amb una vitalitat i una destresa absolutament inèdites per a mi. Em vaig commoure per primera vegada davant un teatre pur i honest que parlava a l’espectador amb eixa franquesa d’esperit tan propera per una banda però tan infreqüent en els escenaris d’aquell temps.
Després de la funció ens saludarem i acabarem compartint taula i conversa aquella nit. Resulta fàcil d’imaginar com d’emocionat escoltava aquell actor que acabava de veure a dalt l’escenari en aquella funció magistral. Pep es va mostrar molt interessat en aquella companyia novella d’Albaida amb eixe nom entre càndid i coent a l’hora: Bambalina titelles. Parlarem de tot, en especial de la companyia alcoiana La Cazuela que per a nosaltres, en aquell temps, era quasi una institució olímpica, per l’admiració que ens despertava i per ser Alcoi la nostra ciutat de referència teatral. Uns pocs anys abans havíem conegut a Mario Silvestre, director de La Cazuela i de l’antiga Casa de Cultura d’Alcoi. Va ser gràcies a Mario que ens presentarem per primera vegada en el xicotet escenari d’eixa casa de cultura i va suposar un esdeveniment tan notable en la nostra trajectòria que encara hui presumim d’aquella fita.
No sé si va ocórrer aquella mateixa nit o arran d’ella però de seguida li proposarem a Pep que ens dirigira el projecte que estàvem preparant; es tractava d’un musical per a xiquets que es deia Ferrabràs. Per a nosaltres va suposar tot un repte ya que ens ho plantejarem com un canvi de patró creatiu i de producció. El resultat va ser un espectacle exitós que va resituar la nostra companyia en molt bon lloc dins l’àmbit del teatre valencià per a tots els públics d’aquell moment.
És un gran deute que sempre tindrem amb Pep, amb la perspectiva que dóna el temps resulta molt fàcil veure que sense la seua aportació aquella nova empresa havera estat impossible. La seua experiència construïda en mil funcions arreu de tot l’Estat, la seua intuïció d’actor inquiet i compromés i la seua qualitat humana facilitaren aquell salt qualitatiu que tant va significar. Eixe gir en la nostra carrera artística mai havera estat possible sense ell i el nostre pervindre havera estat altre molt diferent.
Els mesos d’assajos a aquell local fred i destartalat vora la carretera de València van propiciar un muntó d’experiències interpersonals cordials i emotives que encara omplin d’estima i gratitud el record d’aquell temps. Josep Policarpo, Vicent Vila, Ramón Cardo, Raquel Ricart, Jordi Moran i Pep Cortés compartíem la casa, el treball i l’entusiasme per aprendre de veritat a fer alló que ens fascinava i encara coneixiem ben poc: el teatre.
Molts anys després (UBÚ 2005) ens retrobarem a l’altra part de l’espill, en esta ocasió ell era l’actor i jo el director. Va ser per a mi un procés molt complex per la magnitud del muntatge però sempre recordaré les paraules de Pep uns dies abans l’estrena a les Naus de Sagunt: “No les tenia totes amb tu però he vist que saps el que et fas i et mereixes tot el meu respecte… “
Pep era pla i franc i eixos valors en teatre són or pur. Neus Agulló un dia parlant de Pep va expressar esta idea d’una manera molt directa: “ Jo he treballat amb John Strassberg, Bigas Luna i Carles Alfaro però el que preferisc com a director es Pep Cortés perquè no va amb romanços, ell em diu, fes tres passes endavant mira al públic i digues la rèplica amb veritat i claredat… Jo no necessite més.”
Eixa veritat i claredat no exempta de reflexió y profunditat són un llegat valuós que molts de nosaltres hem arribat a comprendre gràcies a la proximitat d’un home de teatre genuí que ens ha estimat a tots, perquè tots significàvem el teatre per a ell, amant de les persones com era, una per una.
Gràcies per tot, company.
jaume policarpo
