Paco Bascuñán ens ha deixat inesperadament, ens hem quedat tots desconcertats. desolats… La vida. Un home bo, honest, vital i traballador. Un dissenyador gràfic enorme i genuí. Era la nostra imatge des de fa molts anys. Al seu funeral ha sonat una cançó de Tom Waits.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9ZmqbcBsTAw[/youtube]
Ja tenia fet el cartell de la Mostra de Titelles a la Vall d’Albaida d’enguany. Josep Talens ens l’envia.
Ara segur que s’inventa alguna cosa per a que la eternitat resulte més interessant, moderna i captivadora.
Perdó, però de vegades la vida és molt puta. Ès o no Paco? Porte els últims dies despertant-me amb la teua cara, amable, irònica, dolça, ilusionada per ensenyar-nos l’últim que has fet, divertida, crítica, jove, curiosa… Però només dura uns segons… Espere que en algun moment podré mantindre durant més temps eixa imatge sense que el dolor em mosegue el cor i un nuc m’ofegue la veu i la mirada. El temps diuen que ho cura tot. Ho espere. Per Lupe, Bea, Ona i tots els que, d’una manera o altra, sentim el teu buit. Adeu Paco. Ens trobem…
ay, Paco, menos mal que hicimos Ubú y nos conocimos. Cómo disfrutaste ese verano cuando nosotros sufríamos como perros, y tu estabas encantado de estar en esa historia, con los años que llevabas detrás de esa movida patafísica…cada vez que veías a Gloria decías: esta xiqueta sempre está cantant…y se te reía todo…Un día llamé al estudio y dije que era Alicia de Miguel, la persona que me cogió el teléfono se quedó muda y tras unas´fracciones de segundo en tensión me dijo: le paso con el Sr. Bascuñán…y Paco, al que le habían advertideo de que la Consellera de Bienestar Social quería hablar con él puso voz de hombre serio y dijo: Si, dígame. y yo, claro, seguí con voz de Consellera y le dije que estaba interesada en que diseñara la señalética para las residencias de la tercera edad para que los aGuelos encontraran la salida pronto en los incendios… y claro, todavía lo oigo descojonarse…desde entonces me llamaba Alicia de Miguel…qué bien haberte conocido, Paco. Ay, qué raó tens Angeles, que puta es la vida, coño.
ah, y qué xulo es el cartel
Ens vam quedar muts, Paco, amb el teu adéu! A poc a poc anem recuperant la consciència i ara em veig al teu estudi cavil·lant sobre algun projecte, però sempre esquitxant la conversa amb comentaris sobre la vida, sobre els nostres sentiments, sobre la política, sobre la nostra identitat, sobre l’art… La vostra llar (la teua i la de LUPE) ha sigut, sens dubte, la més acollidora que hem conegut a la ciutat de València .Ens has deixat un testament enorme i universal i el disfrutarem sempre. Gràcies, Paco.