Despús-ahir vaig anar per primera vegada a la meua vida al Palau de les Arts valencià. Vaig veure i escoltar el SIEGFRIED de Wagner amb la direcció musical de Zubin Metha i posada en escena de la Fura dels Baus. Era dia d’estrena i vint minuts abans de que començara la representació em va telefonar Ximo a casa molt excitat per dir-me que li oferien dues invitacions al tercer pis si era capaç d’arribar a l’hora amb la indumentària apropiada per a no desafinar envoltat d’allò més llampant de la societat valenciana, ell i el seu acompanyant, és clar… O siga moi. I allà que ens presentarem a la velocitat de la llum perquè no era qüestió de llençar a perdre tan insòlita oportunitat. Sembla ser que es produïren a última hora més absències protocol·làries de les esperades i alguns empleats de la casa van fer una captació d’urgència per tal d’evitar els antiestètics buits a les butaques. Em vaig quedar impressionat per moltes coses: la fabulosa qualitat de l’orquestra, el nivell vocal dels cantants, l’acústica impecable, l’armonia arquitectònica de l’interior de la sala, el desplegament de mitjans a l’escenari, el nombrosisim equip humà que sosté tot allò i la inimaginable, per a mi, despesa econòmica que ha d’alimentar aquesta empresa de dimensions descomunals. Necessitaré un temps per assimilar l’experiència encara que al temps que escoltava la veu dels herois wagnerians vaig entendre l’orgull que hauran sentit molts valencians asseguts a les butaques d’aquell auditori pensant que tot allò tan fabulós que contemplaven s’estava produint a sa casa. Moltes altres idees poden matisar o contrapuntar esta, però crec, que de vegades, hi a que superposar el reconeixement al sentit crític.
Els comentaris estan tancats.