Este cap se setmana navegant per casa, la d’abans, la de ma mare, m’he quedat, de sobte, mirant una xicoteta exposició a sobre d’un armari. Els últims anys hauré passat per davant d’esta petita instal·lació artística un milió de vegades sense que res en particular em cridara l’atenció. Però hui he percebut que al darrere d’aquells objectes ordenats amb cura tot un univers. No se’m havera ocorregut posar ací la foto de no ser per que el centre de l’altar es el premi de Teatres de la Generalitat que em van donar fa uns anys a la millor escenografia. És genial veure a quins llocs i de quina manera permaneixen els objectes que representen certes emocions. Tot plegat m’ha inspirat molta tendresa.
me ha venido a la cabeza aquella cancíón de Lluis Llach que dice algo así como …
«ah si no fos per la tendresa
que estima…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Ah si no fos per la tendresa…
…però tot d’un cop ve la tendresa.»
hay qué ver, joanfra está en todo, hace comentarios de todo, qué tío!