Blog

Ahir, dins una de les aules prefabricades de l’Escola d’Art Dramàtic de València, em vaig fer un embolic intentant dibuixar i acolorir la idea de metàfora davant uns rostres curtits en la labor d’adquirir expressions indexifrables, per la seua condició d’alumnes inveterats. Esta paraula, metàfora, es d’aquelles infinites, quasi impossible d’abarcar amb el llenguatge. Supose que la conciència d’esta magnitud és basicament la que em va fer naufragar dins el got d’aigua que jo intentava omplir com si es tractara del llac de la saviesa.

De qualsevol manera, jo sempre em sent insatisfet a l’hora de valorar les meues aptituds com a pedagòg, supose que es deu a una de les meues deformacións més antigues: la de criticar despiatada i sistematicament el mestre. Ja sé que no és un vici gens original, però he de dir en el meu descàrreg, que amb el temps, he descobert que les coses que més critique són les que al remat més m’importen.

Totes estes caboires són precisament les que volia evitar que m’asaltaren el cap des que vaig acceptar l’encàrrec de Mariví Martín de desenvolupar un Mòvil amb la gent de Pont Flotant per al Festival VEO d’enguany. De vegades pense que esta insatisfacció constant està induida per algún órgan ocult amb el proposit pervers de mantenir alerta el sentit de superació. La seguretat en la propia capacitat per transmetre els coneixements que a u li ha aportat l’experiencia s’ha de mantenir en equilibri, supose que tan dolent és tenir-ne molta com massa poca. Hui mateix Jesús Muñoz m’ha dit que em trobava segur, este comentari senzill i benintencionat –com tot el que naix del meu company- ha estabilitzat la visió autocrítica del meu talent pedagògic atenuant el meu complexe d’ignorant.

En realitat he començat a escriure amb la idea de trobar una metàfora enlluernadora que podera explicar per si mateixa el prodigi que suposa l’asumpció i el desenvolupament d’este objecte expressiu i buscant buscant me’n he adonat que allò mes sublim no és el resultat final, que pot acabar en una metàfora inspiradíssima i copsadora, sino l’increible procés que la fa possible i que és capaç d’integrar qualsevol originalitat perceptiva que interaccionarà amb altres sensibilitats creant a l’hora altres noves metafores en una progressió infinita… M’ha passat el mateix que li va passar ahir a Abel mentre ens explicava el que havia trobat a internet sobre la metàfora: m’he rallat!