Blog

Ja fa mesos, tots els que ja han passat d’Enguany, que la secció «Calidoscopi» de la Revista Hamlet no se’n ocupa de l’actualitat teatral valenciana. Ai! Corregix! Al número de març va sortir un article sobre el Festival VEO (crec que fou l’últim). Pot ser per mil raons, a mi, l’única que se m’ha donat és que hi ha una nova responsable de la secció. I dic jo que no deu veure la necessitat de referir-se’n. Com molts de vosaltres sabeu era jo qui feia habitualment la crònica valenciana en aquesta, per altra banda meravellosa, publicació.

Aquesta parada inexplicada, com és natural, m’ha fet reflexionar -pot ser fora millor dir: especular- sobre les raons que han provocat aquest desinteres absolut pel que passa al món de les arts escèniques a la Comunitat Valenciana, tenint en compte l’àmbit català de la publicació i la llengua en la que està escrita. De veritat els centenars de professionals que treballem des-de ací no hem estat capaços de fer res en més de mig any que puga ser mereixedor d’una crònica a una revista teatral del nostre àmbit lingüístic? Si veritablement és així ens hem de preocupar, i molt.

Ja sé que sent jo el que escrivia els articles aquests arguments poden semblar producte del desengany personal. Tot i això us he de dir que per a mi, poc posat en aquestes labors, suposava un vertader esforç, amb molts patiments afegits provinents de les mil inseguretats que havia de gestionar en cada ocasió, després la preceptiva telefonada de Damià Barbany demanant-me l’article.

També he pensat que la nostra imatge com a poble, -els darrers anys, i en especial des que el cas Gürtel va esclatar- s’ha degradat considerablement, en particular a Catalunya. És un fenomen que no acabe d’entendre ja que no crec que els nostres polítics siguen més corruptes que els d’altres comunitats. I ja sé que ho són molt, de corruptes i manipuladors i per això seré el primer en dir-ho sempre i en qualsevol circumstància. Parle d’açò perquè crec que d’alguna manera té un efecte en el tracte general que ens dispensen els habitants d’altres indrets de l’estat.

A principis d’enguany, coincidiren a Barcelona quatre companyies valencianes en la cartellera: Pont Flotant, L’Hongaresa, Bramant i La Carme Teatre. Parlant amb Angel Figols que treballava a l’Antígona de la Carme i amb Jesús que va fer Exercicis d’Amor a la Beckett tots dos van tindre la sensació de que a Barcelona ens percebien asfixiats per L’irreductible PP i pot ser fora aquest el motiu sublimin-al de aquesta insòlita coincidència: una mena d’ajuda, de mostra de solidaritat amb els que encara resistixen a l’analfabet i populista anticatalanisme del «peperio» valencià. Jesús, amb els membres de la seua companyia, estaven encara copsats amb un titular referit al seu muntatge que deia alguna cosa similar a: VALÈNCIA; LA TERRA DE LA PAELLA I ELS XORIÇOS.