Ja sabeu tots el que significa la Mostra de Teatre d’Alcoi per als actors i per a les companyies participants. Sembla que t’ho jugues tot a una carta. El gran examen anual. El públic composat bàsicament per programadors i col·legues de la professió es convertix en una espècie de tribunal que et llança a la foguera dels defectes i la incompetència o et dona la vida. Tots els anys que hi participem vivim un procés semblant. Nervis, tensió, problemes per adaptar-se a l’espai, falta de temps per a fer un passe previ, sorpreses dels equipaments (sempre es fon, rebenta o se crema alguna cosa), forces i energies estranyes que apareixen al llarg de la funció i un aplaudiment que no coneix els matisos o no s’arriba a sentir o et deixa sord. Enguany he viscut tot el proces de manera prou similar als altres anys (a la manera clàssica podriem dir-ne) i em sembla que a Àngeles, Cristina, Josep, Carol, David, Victor i Yahvé els ha passat una mica el mateix. Jo com hi era assegut al pati de butaques sense participar directament en la representació em vaig adonar abans de que la cosa havia anat molt bé, però la curiositat o estranyesa en esta situació radica en la incredulitat de tots i cadascú de nosaltres per acceptar esta circumstància. És com si no fora possible fer una bona funció a Alcoi. Tots ens preguntàvem constantment per les impressions d’uns i d’altres per tal de corroborar que l’espectacle havia emocionat de veritat el públic. Supose que eren molts els factors que havien contribuït al nostre pessimisme, el principal era la idea que portàvem des de casa de que per als temps que corren el nostre muntatge era massa profund i indesxifrable, massa dens, dramàtic i poc comercial, y els factors secundaris van anar apareguen al llarg del dia i la víctima principal va ser Victor Antón que li va caure una escala al damunt i no li va trencar el nas de miracle. Encara com Víctor és una espècie de superheroi-bèstia-parda de l’escenari i va tornar de l’hospital com si res. Els dimers es van cremar, ens va faltar temps… Tots els tòpics es compliren meticulosament i el desenllaç, tot i que no ens ho acabem de creure, sembla que va ser feliç. El temps ho dirà… o pot ser no. El més important per a mi es que vaig veure més que mai com circulaven les emocions per l’escenari, emocions netes, lliures de les adherències que intenten donar-los un sentit a priori. Esta ha estat la clau del nostre treball en este muntatge i la idea més complexa d’integrar. Si la puc formular d’esta manera tan senzilla, vull suposar que deu haver cristalitzat d’alguna manera.
La bandereta, era precís? Amb la mala sort que ens dona el groc als teatreros!!!!!!!!
Què bonico. Ma que escrius bonico. Besius.
Hola, bona vesprada. Referent a la Monstra d’Alcoi, jo era nou en eixa «festa del teatre» i no sabia ben bé de què anava el tema i sentia una jo-què-sé-què-vols-que-et-diga però una vegada més, amb els companys tècnics i els companys que estem a escena, vaig notar que férem pinya i ho vaig viure bé i m’ho passí felómeno. El tema de la futura programació del xou i estes coses no sé com funcionarà però de l’experiència jo estic més que content i volia comentar-ho.