Blog

La d’Ángel.

20 de gener. Tempus fugit cap enrere. 

En l’aire cap a  Méxic. La normalitat venuda en feina i destí, en obligacions i deures, renúncies i il.lusions incapacitades d’acció, de propósits, construccions, ordre i definició, es perfila davant una lluita contra la fam d’esperit cada vegada més envoltat de fantasmes. Lectures sobre civilitzacions precolombines, perdudes, amagades, escriptors viatgers, visionat de pel.licules i documentals, tot un entramat que conforma un telescopi funcional per veure ánimes, situacions d’ánimes i allá on no les hi ha.

Peró aquesta lluita no només es al viatge, es al llarg dels dies en el cantó de casa. Lluitar contra una educació que no va a abandonar-te mai. Milers de persones que se’n capbussen en dividir la llista dels qui tenen bon cor i els que no son aptes. Lluitar, inclós, contra la lectura del teu propi ADN, plagat de defectes i veus que després son vampirs a les pel.lícules males.

 

Sempre l’home a estimat volar, peró ací qui vola es l’avió.  Tot es una il.lusió, l’espai exterior es l’última, allá quedá malmorta la del Nou Món, que ara es pobre i ric, feliS i trist, tan humá que no ens quedem a recuperar-lo.

Viatge tranquil, amb carácter de valium per a David. Sancho es capfica en els somnis. Dotze hores d’auséncia de cigarrets i desfici umflat per a Angeles, i una necesitat de fer present el temps, llegint una novel.la que feia esperar-se, «Baix el volcá» de Malcolm Lowry, a la que donaré pas després d’escriure en mig de les boires d’escaire.

Ni tan sols la voluntat de fer el bé et salvará a tu mateix. A la conciéncia no se la pot omplir del que vulgues.

Després d’hores pesades i algunes turbuléncies, ens em vist tots les cares i sembla no haber cap mexicá, tot i que l’avió va ple. Tampoc molts espanyols.

Arribada. Coles per a entrar a un pais d’emigrants. Gent de vacances. Corredor llarg inhóspit de moqueta amb el color de la brutícia verdosa. Trobem al entrar als wáters un home de la neteja pentinant-se amb mirada pensativa front a l’espill.

Coneixem a Mari Carmen i el seu marit. Ens acompanyará uns dies de gira. Després trobada amb Manuel i les cerveses. Explicació del projecte d’educació per als professors a qui va dirigida la gira de funcions. Un projecte ambiciós a un pais que sembla que llig molt menys que els espanyols. Després de cada funció farem una xarla per aproximar el Quixot a la lectura, els clássics. Massa objectiu per a nosaltres, peró que ells confien que funcionará. Pense algunes coses per a dir, més enllá de la habitual explicació que donem a les entrevistes. No se m’acudeix res…

Dia 21. A la feina

Esperant al vestíbul de l’hotel per agafar després l’autobus cap a Tuxpan. Sis i mitja del matí. Silenci. Les «paraetes» de mejar al carrer netejen amb una radio llunyana. Clarors a la fosca destripada.

 Registre d’armes avanS d’entrar a l’autobus. David i jo portem les dietes, una fotracada de diners, a les maletes. Passem un poc de tenssió al separar-nos d’elles. Curves, selva i bosc units, em recorda el mareig quan pujava a Morella amb la familia, quan Morella era llunyana.  

Tuxpan o el gran riu Tuxpan sobre la ciutat.

Aigua per a tots. Ací es la incapacitat del gobern qui anega. Descarreguem en la Unión ganadera regional, l’únic saló d’actes abte, ens diuen. No hi quasi cap acte cultural en aquestes ciutats. Et sents amb una missió important dins del admirable programa de Manuel. La funció surt funcional, honestament. Agrada molt a un públic repartit entre professores i alumnes que seran professores. Pocs homes. La xarla ens la faciliten, tenen ganes. Ens sentim a gust per l’acollida. Si l’obra nrequereix communió amb l’espectador elles l’han recolzat i ens ho fan saber. Finalment ens demanen que escriga’m unes paraules per a penjar-les al seu tauló. Al escriure adverteixen unes a les altres que escric recte sense necesitar marges ni linies a sota.

 Necesitem omplir com a deus les panxes i ens arrime’m a un restaurant flotant al riu. La nit es deixa caure amb suavitat després del sopar amb les llums moguent-se en les denses aigues. Moments de plenitut. 

Sis i mitja del matí. Des de la finestra de l’hotel el riu segueix amb la seua vida obscura. Les próximes hores será el miracle de naixer de tots els dies, amb tots els colors inimaginables. Passetjo de la nit al dia vora riu. Treballadors, rics fent footing, pardals negres cridant sobre les estructures eléctriques. Arribe finalment a una zona residencial, on descubreixo les mansions amb picina, xalets de diseny dels setanta, cases afrancesades, colonials, un xalet a ras de terra amb cristaleres on darrere hi han homes blancs amb máquines de gimnás, quin gimnás!

El riu porta el dia com ho porta tot en aquesta ciutat que es riu, i gent vora riu.